Talent femení plural

Ja es pot dir: la d'aquest any és la millor edició del Festival de Sant Sebastià en molt, molt de temps, almenys pel que fa a la qualitat del seu concurs. Cert que aquest inclou la inevitable quota de títols mediocres -ells saben qui són-, però al seu costat destaquen una quantitat inusual de pel·lícules de qualitat també extraordinària. Ahir mateix se'n van presentar dues d'aquestes últimes, totes dues dirigides per dones que vostè potser no coneix -la distribució a Espanya té aquestes llacunes-, però que estaria bé descobrir.

En el seu quart treball, Edén, Mia Hansen-Love es passeja pels últims 20 anys de la música electrònica francesa. Retrata la seva evolució, de l'underground al mainstream; medita sobre el paper que en ella van tenir les drogues, alhora inspirador i destructiu; i reivindica aquells artistes que si haguessin tingut sort avui serien com Daft Punk -el duo apareix diverses vegades al fons de la pel·lícula- però que no en van tenir. La directora basa el seu protagonista en el seu propi germà Sven, un DJ que va viure les primeres raves, que va experimentar una gran empenta i que va pensar que podria viure allà a dalt per sempre, i que poc abans de fer els 40 es va trobar sol, arruïnat i trinxat per la cocaïna.

En el procés, Hansen-Love ha creat una cosa així com una epopeia modesta. És sens dubte la seva pel·lícula més ambiciosa encara que comparteix ADN amb les més íntimes Todo está perdonado (2007), Le père de mes enfants (2009) i Un amor de juventud (2011), en què trobem les interpretacions naturalistes, la fascinació pel pas del temps, la preocupació per les il·lusions trencades, l'absència de melodrama i histrionisme. Però Edén, a més, posseeix una fondària emocional i un abast narratiu que la converteixen en un aclaparador pas endavant.

Per a Anahí Berneri la seva nova pel·lícula, Aire libre, també és la quarta. La seva primera gran seqüència retrata una petita pugna sexual que revela desitjos, inseguretats, egoismes i que usa el llit com a camp de batalla on els cossos són un territori a conquistar.

Es tracta, en poques paraules, de documentar el procés de desintegració d'una parella. El primer que sabem d'ells és que estan en procés de reformar una casa fora de la ciutat. Mentre la construcció avança ella dorm a casa de la seva mare; ell, a la dels seus pares. La distància entre tots dos comença a ser física i després emocional, i de mica en mica la unió comença a fer aigües, igual que la metafòrica casa.

Notícies relacionades

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

‘Germans de sang’ omple el Condal

Tensió constant

Berneri es mostra habilíssima suggerint un caos imminent, i ens posa en un estat de tensió constant. El títol és irònic perquè l'atmosfera és irrespirable. Tot és desordre, soroll, fang i crits, els dels púgils però també els d'un fill que reclama una mica d'atenció i d'aquesta manera magnifica els mals de la parella. Que aquell caos no es traslladi a la narració, que el traç de Berneri sigui en canvi tan precís, és gairebé un miracle. I que, com a l'edèn de Hansen-Love, en aquest infern no hi hagi sentimentalismes ni gestos excessius ni drames profunds és el senyal definitiu de talent majúscul.