Accents propis a Vic

Pop de rics relleus, amb senyals d'heterodòxia, decantat per una lectura deformada o parcial de la realitat. Una opció que es va manifestar divendres, al Mercat de Música Viva de Vic, a través de dos artistes amb trajectòria, Marc Parrot i Pau Vallvé, en un complex Atlàntida que, com és costum, va concentrar la majoria d'estrenes discogràfiques davant el perfil més festiu i agitador de la plaça Major i el Sucre.

El món de Parrot, sempre propens a la percepció il·lusionista, al·legòrica o màgica, de la vida, torna a expandir-se a Sortir per la finestra, un disc que ja és el novè de la seva trajectòria i que sortirà dimarts a la venda. Proveït de més angles i maneres expressives que altres treballs anteriors, va combinar la contundència guitarrística, amb un punt deliberadament primitiu tan propi de l'ex-Chaval de la Peca, i la subtilesa lírica, camp en què va destacar una de les cançons, Rosa d'octubre. «És una mica rara, com la majoria», va apuntar irònicament Parrot.

Entre la immediatesa d'El Volvo blau de segona mà i els aires recollits i desoladors d'Àrid es va moure un Parrot imaginatiu i enigmàtic, recolzat per tres músics, que va recórrer el disc a fons i, al tram final, va repescar les llargues gambades rítmiques, amb textura gruixuda, de Cinc caps, del disc Interferència (2007).

VIGOR I EMOTIVITAT / Vallvé va ajustar una mica més el format: un trio completat amb l'inquiet Jordi Casadesús (La Iaia), ara a càrrec de baix, teclats i pedalera, un col·laborador que sempre resulta una petita bomba de rellotgeria donada la seva capacitat per transformar el tacte de qualsevol cançó, i la bateria, sumada gairebé a última hora, de Víctor García. Una formació vigorosa i imaginativa per endinsar-se en les cançons del tercer disc de Vallvé, Pels ­dies bons, que veurà la llum a mitjans d'octubre, i que l'excomponent ­d'u_mä­ i còmplice de Maria Coma dedica al diàleg a dos i les relacions d'amor, amistat, treball i familiar.

Cançons suaument poderoses, segons el consolidat llenguatge de Vall­vé, amb tendència a una èpica molt processada, pròpia de documentals televisius de grans viatges (Muntanyes i glaceres, 17820), i espais per a la introspecció emotiva, com a La fosca avisa i l'última de la sessió, La mirada de la gent que no pot més, que va presentar amb maneres sarcàstiques («és una llauna»). Vallvé va alternar aquest material amb rescats d'Un gran riu de fang, Jo només faig el que puc, Adéu-siau i la seva lliure adaptació d'All is full of love, de Björk, construïda amb loops de guitarra i percussió.

En paral·lel a les estrenes de Parrot i Vallvé, les sales i carpes de l'Atlàntida van acollir concerts com el d'un Adrià Puntí que segueix en hores altes des de la seva recuperació amb el DVD Incompletament Puntí. Ara amb una banda de rock simple i plana, sense cordes, alternant piano i guitarres elèctrica i acústica en un repertori que conté cada vegada més cançons noves i que ha rehabilitat la fita popular d'Umpah-Pah, La cachimba i els rostolls d'Angelina. I després, el revelador cante flamenc de José Antonio Martín, Salao, amb la immersió a pulmó en tangos, alegrías i bulerías exhibida en el seu primer disc, Jara en el camino, amb cobertura del Taller de Músics. Veu i guitarra, la de José Andrés Cortés, destinades a fer parlar.