Luis Eduardo Aute: "Hi ha un model polític esgotat"

L'autor d'Al alba, Rosas en el mar, Sin tu latido i altres clàssics torna a Ca­talunya al tram final de les presentacions del seu disc El niño que miraba el mar. Aquesta nit l'acull el festival Acústica, de Figueres, localitat en què actua per primera vegada (Teatre Municipal Jardí, 22.30 hores). Un recital emmarcat en el 75è aniversari dels bombardejos franquistes de la capital de l'Alt Empordà, el 1939, que comptarà amb dos convidats, Cesk Freixas i Joanjo Bosk.

-Precisament, la seva pel·lícula de dibuixos El niño y el basilisco, inclosa al DVD que adjuntava el seu últim disc, començava evocant el bombardeig de Manila, a la segona guerra mundial.

-Sí, un documental de 20 minuts que es veurà a l'Acústica. D'altra banda, confesso que a penes sé res dels bombardejos de Figueres.

-¿Convé, doncs, treure de l'oblit aquests episodis de la guerra civil?

-Sí, han passat prou anys perquè tinguem informació fidedigna del que va passar. Ja sabem com estan tractant la llei de memòria històrica els poders de la dreta. La gent ha de ­saber.

-¿Com percep les noves tendències socials, polítiques, a Espanya, particularment en l'esquerra? ¿Té la impressió que es tracta d'un canvi de fons, que ve per quedar-se?

-Crec que sí. Hi ha un model polític esgotat i estan sorgint noves forces que miren de canviar el marc establert. Podem i altres més. A part hi ha un relleu generacional: aquesta gent té l'edat dels que es van presentar al principi de la democràcia, i els correspon.

-¿Tot plegat el convida a modular la seva mirada escèptica?

-Home, per força. Ens haurem d'agafar a aquests aires nous, perquè instal·lar-se en el passat és terrible; és firmar l'acta de defunció. És estimulant veure que hi ha molta demanda de canvi. És positiu en relació amb tot l'escepticisme derrotista dels últims temps.

-¿Està en contacte amb Catalunya?

-Sí, encara tinc família a Barcelona. Cada vegada menys: de la meva generació ja en queden pocs. Hi ha família que ja ni conec, els fills dels fills…

-Digui'ns, ¿hi haurà consulta el 9-N?

-Hum, doncs sóc jo qui li fa la pregunta: ¿creu que n'hi haurà? (riu) Alguns diuen que sí, altres que no… A mi em sembla que una consulta en una situació com la de Catalunya és positiva, perquè és democràtic i necessari conèixer el desig de la ciutadania. Ara bé, la legalitat i la no legalitat, aquesta ja és una altra qüestió, però jo estic d'acord que es consulti la gent.

 

-¿Li agradaria que el Govern espanyol s'assemblés més al britànic?

-Sí, l'exemple d'Escòcia i el Regne Unit és digne de tenir en compte. Les coses es desenvoluparan allà d'una manera menys convulsa i més racional que aquí. Dit això, jo no sóc nacionalista i tampoc m'agradaria que Catalunya se separés, perquè la sento com a part meva i les separacions sempre són tristes i punyents. Però la consulta, sí.

-No se senten moltes veus com la seva des de Madrid.

-No ho sé, a mi em pregunten i contesto. Potser aquí les altres veus no es manifesten perquè tampoc els pregunten. No ho sé.

-Actua sovint a Llatinoamèrica. ¿Què li aporta aquest públic?

-He anat a l'Equador, Mèxic, Costa Rica…, i a la tardor aniré a l'Argentina, Xile, Perú i l'Uruguai. Són països amb una evident ànsia de cultura i plens de vitalitat i energia. Si hi ha un futur en aquest món és a l'Amèrica Llatina, que és un continent gran amb cultures mil·lenàries, mestisses, i amb un projecte comú, d'unitat, amb gent molt informada.

-¿Percep allà un públic més jove que el d'Espanya?

-Sí, pot ser. Bastant més, diria. Un públic intergeneracional i amb gent molt jove, sí.

-¿Segueix les escenes musicals?

-No gaire, i no perquè no m'interessi sinó per qüestió de temps. A mesura que em faig gran, el temps és una batalla constant. Cada vegada tinc menys temps per fer el que voldria. Hi ha una sèrie d'obligacions i sento nostàlgia de quan era més jove i tenia més temps per a tot. No estic gaire en forma, no…

-Prioritza les coses.

-Sí. Per força. La vida és com és.

-En el camp artístic, ¿quines són les prioritats? 

-Fa gairebé un any que estic ficat en una pel·lícula dibuixada, avançant a salt de mata, i amb cançons noves que estan bastant treballades. I ja veurem què fem amb tot això.

-¿Un disc amb DVD?

-Segurament. No li puc aclarir més no perquè no vulgui sinó perquè no ho sé. ¡Ja veurem!

-No pensa deixar de fer discos.

-Jo sempre penso deixar de fer-los. Cada vegada que faig un disc estic convençudíssim que serà l'últim, que s'ha acabat i prou. Després passa el temps i apareix una cançó, o una història... Però pràcticament des que vaig començar he pensat que cada disc seria l'últim.

-Tenia la sensació que això seria passatger.

-Sí, la veritat. I segueixo pensant que és passatger, que ja passarà…

-¿Perquè l'atrauen també altres expressions artístiques?

-Sí, estic amb aquesta pel·lícula de dibuixos, i penso fer una exposició  antològica, amb tota la meva obra. I tinc acabada la sisena entrega de poemigas. Vaig amuntegant coses...

-El mes que ve, Cohen publica disc i complirà 80 anys.

-Cohen és essencialment un poeta i escriure cançons va ser un accident en la seva vida. Després ha viscut d'això i grava quan té cançons.

 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

-A El niño que miraba el mar hi havia una mirada al passat, a la infància, i també respirava cert pessimisme existencial. ¿Segueixen aquest camí les seves noves cançons?

-Doncs estan sortint diferents. Aquest disc i els dos anteriors, Intemperie i A día de hoy, vistos ara, formen una espècie de trilogia vinculada a aquests temps de crisi i de final de cicle, amb un escepticisme molt evident. I aquestes noves, no, són bastant diferents. Suposo que el disc sortirà l'any que ve.