Uns ulls com els de Paul Newman

Si a Jesús Castro (Vejer de la Frontera, Cadis, 1993) el seu pare no l'hagués tret  del llit aquell dia, aquest reportatge no existiria. Però el pare de Jesús el va fer sortir: «Vinga, a classe». Al noi se li havien enganxat els llençols. Tenia molta mandra, però amb els crits paterns es va llevar i va marxar a l'institut. Aquest simple gest li va canviar la vida. Gràcies a estar en el moment oportú al lloc adequat (l'institut), el noi dels ulls com Paul Newman s'ha convertit en la nova promesa del cinema espanyol. Amb tots vostès, El niño.

A Jesús no li agrada sortir de nit, ni tampoc les discoteques. Li va més la tranquil·litat. «Sóc més de cine, crispetes i cap a casa que de pub, cubata i cap a casa». Tampoc és (era) un bon estudiant. «Vaig tenir algun petit problema a casa. Vull dir, aquella època en què estàs rebel i contestes. Et creus que ho saps tot i, en realitat, no tens ni puta idea de res», afirma. Des dels 16 anys, intentava guanyar uns quants diners amb qualsevol feina, sobretot a l'estiu. Tan aviat feia de cambrer com donava un cop de mà a la xurreria del seu pare. Va estudiar un mòdul d'electricitat i, després, sense saber gaire bé per on tirar laboralment, en va fer un altre d'electrònica.

A meitat de curs va passar el que el destí li tenia reservat: que el seu pare l'obligués a anar a classe. Aquell dia, el seu company de pupitre, que normalment sempre anava «rotllo esport», s'havia arreglat molt. «¿Que tens un casament o què?», li va deixar anar Jesús. «No. És pel director de Celda 211, que avui fa un càsting aquí, a l'institut», li va respondre. «Doncs m'hi apunto. I així em perdo dues horetes de classe», va contestar Jesús, que no sentia especial devoció pel seu pupitre.

A L'ÚLTIM MOMENT / Després d'esperar una bona estona, va decidir no entrar al càsting. Va agafar la motxilla i va marxar. «Vaig veure que hi entraven una colla de noies i em vaig tallar. No sóc de fotografies, ni de vídeos. No he participat mai en una obra de teatre de l'escola. No surto ni als vídeos del meu aniversari». Però les directores de càsting de la pel·lícula, Yolanda Serrano i Eva Leira, el van veure i el van aturar: «Eh, no te'n vagis. Queda't i fes la prova».

Una mica més tard, el 19 de gener, coincidint amb el dia del seu aniversari, va rebre una trucada de telèfon. Era Daniel Monzón. Quan va penjar, els seus pares i els seus germans (un noi de 17 anys i una  noia de 7) van començar a fer salts d'alegria. Ell no. És introvertit. No li agrada expressar les emocions. I això que el director de Celda 211 (pel·lícula guanyadora de vuit premis Goya el 2010) l'havia escollit per protagonitzar el seu nou treball, El niño, una història de narcotràfic, amor i amistat a la costa gaditana. Produïda per Telecinco Cinema, s'estrenarà el pròxim dia 29.

LUIS TOSAR Y EDUARD FERNÁNDEZ / Tot i ser un nouvingut, no es va espantar gaire quan va veure animals de la gran pantalla com Luis Tosar i Eduard Fernández. Tots dos donen vida a dos policies, que intenten caçar el niño, un xaval gadità que es fa narcotraficant per guanyar diners de forma ràpida amb la droga del Marroc i, gràcies a la seva habilitat amb les llanxes, es converteix en el rei de l'estret de Gibraltar. «Abans del rodatge mai havia agafat una embarcació. Ni una llanxa ni una moto d'aigua, però si en totes les meves feines dono el 100%, en aquest havia de donar el 200%. Així que vaig decidir fer jo tota l'acció. Res d'especialistes. Totes les escenes són meves. També quan condueixo un Grand Cherokee», admet Castro, que sap portar un cotxe (ep, un simple utilitari) malgrat que encara no té el carnet.

Amb uns ulls cristal·lins heretats de la família paterna i una pell de color canyella heretada de la família materna, Castro sembla un noi més. I sembla sincer. La seva humilitat no és impostada. «Flipo quan diuen tantes coses del meu físic. No ho sé, jo em veig normalet. Home, és que comparen els meus ulls amb els de Paul Newman. I Luis Tosar va dient que  si sóc Steve McQueen. No, home, no. De tota manera, el meu pare sempre m'ha dit que la bellesa no porta menjar a casa. Ja pots tenir un físic bestial que si no fas bé la feina…»

Notícies relacionades

Andrew Tarbet, actor que va emigrar a Barcelona per amor

Dani Rovira, de monologuista a tot un rebentador de la taquilla

SERGIO RAMOS / Amant del cine («les pel·lícules s'han de veure a la sala, no piratejades en un ordinador»), Castro té a l'habitació el pòster de dos dels seus ídols: Zidane i Sergio Ramos. «Ara no els canviaré per Robert De Niro. Zidanne i Sergio són intocables», afirma el gadità, que després de posar-se a les ordres de Daniel Monzón va ser reclutat per Alberto Rodríguez (Grupo 7) per a La isla mínima, una altra de les grans apostes del cine espanyol per a aquest any i que s'estrenarà al setembre després de passar pel festival de Sant Sebastià.

A l'acabar el rodatge d'El niño, Castro -que encara s'espanta quan li diuen actor- es va independitzar dels seus pares. Això sí, viu a dos minuts d'ells. «Aprens i madures molt quan te'n vas de casa. Abans, obria la nevera i em queixava perquè no hi havia natilles. Ara m'adono de l'esforç que suposa tenir la nevera plena», conclou el jove, que es vol formar com a actor, encara que de moment pensa seguir vivint a Vejer. «Aquí tinc tranquil·litat, bon clima i platja. A les dotze de la nit no sents res. Si me'n vaig a Madrid sentiré ambulàncies, policies i borratxos. Encara que si me n'he d'anar, ho faré. Aquesta és la primera feina que m'agrada de veritat».