El vesper balcànic

Avui pot sorprendre que un crim als Balcans fos el detonant de la Gran Guerra. Però el 1914 eren la regió més inestable d'Europa al convergir-hi les ambicions nacionalistes dels seus països (que somiaven crear una Gran Sèrbia, Grècia o Bulgària) i les rivalitats de les grans potències. L'atemptat de Sarajevo va trencar el seu precari equilibri.

Les arrels d'aquesta situació residien en el declivi de l'imperi otomà, el qual al segle XIX el tsar Nicolau I va definir com «l'home malalt d'Europa». Així, quan Rússia va derrotar Turquia el 1878 va sorgir un nou ordre polític a la regió. El temor que els tsars la dominessin va portar a celebrar un congrés europeu a Berlín que va delimitar esferes d'influència: va reconèixer la independència de Romania, Sèrbia i Montenegro, l'autonomia del principat de Bulgària i Àustria va passar a administrar Bòsnia i Hercegovina (encara que nominalment va continuar sent turca).

Però Turquia va patir aviat successives amputacions. El 1908 Àustria es va annexionar Bòsnia i Bulgària es va independitzar. Entre el 1911 i el 1912 Itàlia es va quedar amb Líbia i les illes del Dodecanès. Això va crear condicions per a una gran conflagració, que va advertir profètic el primer ministre italià, Giovanni Giolitti: «¿I si, després d'atacar Turquia, comencen a regirar-se els Balcans?; ¿i si un enfrontament balcànic provoca hostilitats entre els dos blocs de potències i una guerra a Europa?»

I així va succeir. Primer es van desenvolupar dues guerres balcàniques. La primera, el 1912, va enfrontar una Lliga Balcànica (formada per Sèrbia, Bulgària, Grècia i Montenegro) protegida per Rússia contra Turquia. Es va saldar amb la pèrdua dels territoris otomans d'Europa (només va quedar Istanbul), però sense una pau satisfactòria per als vencedors. Això va generar una altra contesa el 1913, quan Bulgària va atacar Sèrbia i es van unir a l'última Grècia, Montenegro i Turquia. Bulgària va ser derrotada i Sèrbia va esdevenir la gran potència regional: va passar de 2,9 milions d'habitants a 4,5. Ara aglutinar els eslaus dels Balcans en una Gran Sèrbia semblava possible, sobretot al comptar Belgrad amb l'ajuda d'una Rússia que havia fet del paneslavisme la seva missió històrica.

Notícies relacionades

De noia Disney a estrella mundial: l’evolució imparable de Sabrina Carpenter

Aragó diu que és a punt per rebre els frescos

UNA REGIÓ INFLAMABLE / Els Balcans es van tornar llavors una zona altament inflamable, ja que -com destaca la historiadora Margaret MacMillan- la sola existència de Sèrbia era un perill per a la corona austrohongaresa al ser «un imant, model i inspiració per als sud-eslaus del mateix imperi». A més, Belgrad va exhibir una vistosa bel·licositat. El seu primer ministre Nikola Pašic va ser explícit a inicis del 1913: «Si Sèrbia és derrotada al camp de batalla, almenys no serà menyspreada pel món, ja que el món tindrà en alta estima un poble que no està disposat a viure com un esclau d'Àustria».

En suma, l'estiu del 1914 els països de la regió no eren titelles de les grans potències, sinó que podien arrossegar-les amb elles en els seus jocs de poder. El crim de Sarajevo ho va acreditar: va exacerbar la ira de Viena contra Belgrad fins al punt d'anar a la guerra i va obligar Rússia a mobilitzar-se en pro de la seva protegida Sèrbia. Es va encendre la metxa del polvorí a què Giolitti havia al·ludit, però aquesta nova guerra balcànica seria mundial.