Un 'killer' a Nàpols

Des que el gran narrador italià Giorgio Scerbanenco va crear les bases del thriller transalpí no s'havia vist tanta difusió del giallo, la denominació itàlica de la novel·la negra. Ja sigui per autors naturalitzats com l'americana Donna Leon (un cas gens estrany: Scerbanenco mateix va néixer a Kíev) com per un potent reguitzell d'escriptors natius com Andrea Camilleri, Gianrico Carofiglio, Marco Vichi i Maurizio De Giovanni entre d'altres, el terme literari giallo ha guanyat presència i prestigi any rere any (pocs recorden els spaghetti thriller dels anys 70: subgènere cinematogràfic amb films policíacs amanits amb sang i fetge i un xic d'erotisme local). El detectiu literari italià és distant -parlo de quilòmetres- del relat criminal nòrdic, però tots dos saben retratar amb encert quan la nit cau sobre el cor de les persones. Un estil del sud d'Europa que, a més, es reprodueix amb facilitat.

ELS DOS FILLS DE DE GIOVANNI / Tradició recuperada i fèrtil, la seva producció no destaca només per la narrativa prolífica d'un monstre com Andrea Camilleri (per a ell, tot sol, ja necessites una llibreria sencera) sinó que alguns, com Maurizio de Giovanni, s'arrisquen a ser progenitors de dos detectius alhora: el comissari Ricciardi, primer, i l'inspector Lojacono, ara. Ambdós investigadors exerciran als mateixos escenaris de Nàpols però amb set dècades de diferència. Que l'escriptor aconseguís que un no fos caricatura ni reflex de l'altre, i que les respectives veus fossin distintives i peculiars em provocava inquietud. Sense motiu: si el nostre autor defineix Ricciardi com el guardià «de les ànimes de la foscor», al segon li diu «il Montalbano del Cottolengo». Bé.

A El método del cocodrilo, Lojacono serà -com tots els personatges d'a-quest llibre- una víctima dels límits de l'amor. Víctima dels eterns moments de silenci, del pes de la responsabilitat, això sí: sense cap veu que el turmenti. Traslladat des de Sicília com a sospitós de connivència amb la Màfia (¡el crim organitzat no apareix mai a les novel·les de Ricciardi!) i arraconat en una oficina qualsevol, Lojacono viu perdut al Napòls d'avui, marginat, insegur entre dues dones, oblidat per la seva família i carregant el pes de les seves decisions. Un dia s'involucra en un cas de gran repercussió: els crims d'El Cocodrilo, un assassí que té atemorida l'antiga ciutat i que l'autor escenificarà amb elegància, pausadament i en capítols curts, molt curts.

Més que el Nàpols grotesc i miserable que descrivia Curzio Malaparte a La pell, Maurizio de Giovanni retrata una ciutat on ningú vol problemes. I aquest desinterès serà el factor que faci invisible a El Cocodrilo: algú que plora quan perpetra els seus crims, que es mou en silenci (lògic: és un home d'edat avançada) i que mata joves sense fer distincions per classes socials o per sexes. Aquests factors el faran distintiu, tot i que tant Petros Markaris com Johan Theorin (a El último verano en la isla) ja han recorregut a homicides d'edat avançada, i David Mark (a El oscuro invierno) ja va desenvolupar els crims d'un sicari de llàgrima fàcil. Ara espero amb ànsia el nou llibre. Però us he de ser molt sincer: un cop llegit El método del cocodrilo dubto de quin dels dos investigadors creats per Maurizio de Giovanni m'estimo més. ¿Dubtareu també vos­altres?

3EL MÉTODO DEL COCODRILO

Maurizio de Giovanni

Notícies relacionades

Torna el Festival Embotona't: música, teatre i més en un esdeveniment per a tothom

L’Acadèmia del Cine crea una unitat per a víctimes d’abusos

Trad.: Celia Filipetto

Roja y Negra. 257p. 18,90 €