Roberto Iniesta: "Jo canto amb el cor i amb les pilotes"

Grup que va saber portar un pas més enllà el rock dur tradicional, amb poesia urbana i espasmes visionaris, Extremoduro recala aquesta nit a Barcelona (parc de Can Zam, 22.00 hores) en la gira del disc Para todos los públicos. Parlem amb el seu cantant i guitarrista Roberto Iniesta, Robe.

-Davant dels grups que van oferint concerts en contractació oberta, Extremoduro anuncia gires completes i tancades. ¿Li agrada treballar així, amb aquesta planificació?

 

-Ens agrada cuidar la gira, no fer gaires concerts, ni gaire seguits, així cada nit arribes amb ganes. Sí, tanquem la gira sencera, amb totes les dates, cosa que significa que hi ha un treball previ. Aquesta l'hem començat bé, sentint-nos cada dia una miqueta més a gust.

-¿És creatiu sortir de gira?

-Tens més temps quan ets a casa, tranquil, entre setmana. Quan és bona època s'ha d'aprofitar i, com que és el que més m'agrada, doncs sempre busco el moment.

-¿Comparteix la idea que passar-ho malament estimula la creativitat?

 

-No, la imaginació s'estimula sola. No crec que faci falta que et passin coses per fer una cançó. L'important és la imaginació. Jo em vaig tirar cinc anys sense compondre una frase. No trobava el botó, i de sobte, pum, va començar la cosa. Vaig fer La ley innata i ja no he tornat a parar.

-Pocs artistes reconeixen haver patit una crisi de creativitat.

-El que em va salvar és que vaig estar fent el llibre (El viaje íntimo de la locura, 2009), que em va mantenir actiu.

 

-Extremoduro es percep com un grup diferent. ¿Ho sent així?

-No ho sé, que som diferents ho percebo perquè fem les coses a la nostra manera, o ho intentem. Si t'has de tirar cinc anys sense treure res perquè no et surt res, doncs això és el que s'ha de fer, i no treure discos a mig gas amb cançons que no et convencin.

-¿Qui va inspirar Roberto Iniesta?

-Suposo que hi va haver algú, però d'això fa molt temps...

-¿Leño?

-Tenien bones lletres, és clar que sí, els vaig mamar molt. Tot el que sents t'influeix encara que no en siguis conscient.

-¿Escolta cançons per la ràdio i pensa «quin horror»?

-Sí, això passa. M'ho prenc amb filosofia. Però sento poqueta música.

-¿Tampoc la seva?

-És que quan fas els discos el procés t'obliga a escoltar-los molt i després has de deixar que passi el temps. Quan passa et poden tornar a agradar. Hi ha lletres que les pots interpretar d'una altra manera.

-¿Cada oient pot fer-ho?

-És clar. A ningú li importa en què s'ha basat algú al compondre una cançó. Això és una anècdota. Cap interpretació és falsa, perquè el sentiment que et dóna no ho és.

-Estopa, fans seus, han desitjat gravar amb vostè des que van gravar el disc de duos X Anniversarivm. ¿Per què no ha sigut possible?

 

-No sé en què estava embolicat quan es van proposar això, si m'ho van dir o no m'ho van dir, no me'n recordo... El que fan està bé. No és el meu estil, però tenen cançons xules.

-¿Tampoc ho farà amb Albert Pla?

-No ho crec. El que fa l'Albert m'agrada molt, però són coses molt diferents. Ell està fent coses molt xules tirant més al teatre.

-¿No és gaire partidari de les col·laboracions?

-És que et canses de fer coses corrent: «corre, que t'envio la cançó via e-mail»... És difícil quedar-se satisfet. Em costa cantar; canto amb el cor i amb les pilotes, i m'han d'arribar les cançons, hi he de caminar per sobre.

-Viu al País Basc, però segueix connectat a la seva terra, Extremadura, on van nomenar el grup ambaixador dels seus productes ecològics. ¿Aquest títol s'exerceix?

-No, ens el van donar perquè en les cançons parlo d'aquesta terra. Però jo sóc ciutadà del món, no tinc gaire clar com se sent algú d'un lloc o de l'altre.

-¿Per què sempre ha donat tan poques entrevistes?

-No m'agraden quan no hi ha res a dir, i és com «vinga, que t'examinarem una miqueta...». Sembla que els músics hàgim d'opinar de tot, si això està bé o allò malament. La meva feina és fer que la gent senti i pensi, no opinar.

Notícies relacionades

¿En què consisteix la feina d’un ‘host’ en un festival de música? «Un artista ens va demanar cadells per relaxar-se»

El disc més personal, honest, sincer i vulnerable del món

-A Barcelona només els veiem en grans recintes: Fòrum, Can Zam, i al novembre el Sant Jordi. ¿No s'allunya amb això del seu públic?

-No, és cert que el Fòrum ja és massa gran, però la proximitat de les sales jo no la tinc tan clara. Uns metres no em separen de la gent. A les sales tampoc veig les cares. També hi ha coses guapes en els concerts de 10.000 tios.