Aquells feliços anys 80

Si cada vegada que vas en bici taral·leges Verano azul. Si no saps recordar la quantitat de vegades que has cantat Sabor de amor. Si segueixes masegant els formatgets. Si enyores la Bruja Avería. Si els teus pares no et van comprar mai roba sinó que l'heretaves dels teus germans. Si saps perfectament què és una TDK. Si sempre que vols xocolata te'n recordes de Solth. Si compleixes tots aquests requisits, efetiviwonder, vas créixer als anys 70 i 80. I no només vas sobreviure, sinó que, a més a més, vas ser feliç. Més de tres dècades després d'aquella explosió vital, el món de la cultura rendeix ara homenatge a aquells anys amb llibres, obres de teatre i programes de televisió.

Si el 2010 Óscar Lombana (Bilbao, 1971) va publicar la tercera entrega de Papel y plástico (Astiberri), un àlbum de fotos amb gadgets dels anys 80, ara n'arriben dos volums més (Plaza & Janés) que reivindiquen aquella dècada: Yo fui a EGB i Espinete no existe. El primer és el llibre més venut el 2014: 180.000 exemplars. El segon acaba de sortir amb una tirada de 12.000 i ja se n'està preparant una segona edició.

Les dues obres són un fenomen. Però ja ho eren abans d'arribar a les llibreries. Yo fui a EGB va néixer després que els seus autors (els bloguers professionals Javier Ikaz i Jorge Díaz) arrasessin a les xarxes socials amb un premiat blog homònim. Mentrestant, l'autor d'Espinete no existe, el còmic i mag Eduardo Aldán, es va animar a escriure el llibre després d'estar 10 anys a la Gran Vía madrilenya amb la seva homònima obra de teatre.

'CUÉNTAME...' / El revival dels anys 80 no només és qüestió de literatura, teatre i internet. També la petita pantalla s'ha fet ressò d'aquesta tendència. TVE va decidir estrenar Ochéntame otra vez coincidint amb la 15 temporada de Cuéntame cómo pasó, en què els seus protagonistes viuen ara la dècada on els espanyols, lluint muscleres, van caure enamorats de la moda juvenil.

«Vam ser la primera generació que va disfrutar de l'oci i del consumisme. Ara hi ha moltíssimes marques, però abans només n'hi havia dues o tres. I s'han convertit en una icona. No crec que els xavals d'ara siguin menys feliços del que ho vam ser nosaltres. No es tracta de dir quina generació ha estat millor. Simplement, el nostre objectiu és recordar com és de bonica la infància i compartir-ho amb tota la gent de la nostra edat, i també amb els seus pares i amb els seus fills», explica Jorge Díaz (Bilbao, 1971), que ja està preparant amb Javier Ikaz (Barakaldo, 1978) la segona part de Yo fui a EGB. «Ens ho està demanant la gent. De la mateixa manera  que, al seu dia, ens va demanar publicar el llibre», afegeix l'autor, que, juntament amb el seu company, s'ha entregat als lectors en la recent fira del llibre de Madrid.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

L'autor d'Espinete no existe -que també va complir a la fira- deixa clar que un no pot viure sempre en el passat. «Però la nostàlgia sí que és bona si la saps utilitzar», afegeix Eduardo Aldán (Portugalete, 1973), que fins a finals de juny dirigeix a Madrid l'obra Maldito Naranjito, un repàs als anys 80 des del punt de vista de les arts, el futbol, la política i la moda. Al setembre tornarà a pujar a l'escenari amb Espinete no existe. Convençut que no hi ha una generació millor que una altra, el còmic i autor sí que ressalta que als anys 70 i als 80 tots els xavals van créixer amb les mateixes coses: només hi havia un canal de televisió, només hi havia unes quantes marques de roba i només hi havia unes quantes joguines. «El Simon era la més tecnològica que teníem. Era com una nau espacial», explica Aldán parlant de la joguina que consistia a repetir seqüències de colors i de sons.

LA CARMANYOLA / «No som nostàlgics. Més que res perquè no hi ha nostàlgies com les d'abans», es burlen els autors de Yo fui a EGB, on repassen no només les joguines, la moda, les revistes i els llibres dels anys 80, sinó també la filosofia de vida. Les seves pàgines recorden, per exemple, com en els viatges el pare i la mare treien la carmanyola d'acer inoxidable i repartien truita i pollastre arrebossat. Després, com a gran luxe, el pare es prenia un cafè en un bar i comprava un casset amb els últims acudits d'Arévalo. Tant era. Els xavals preguntaven cada deu minuts si faltava gaire per arribar.