Hazanavicius s'extravia en la guerra de Txetxènia

Qualsevol aspirant a director respectable sap que per aconseguir ser-ho s'ha de participar en festivals de cine, i que, per participar en festivals de cine, dedicar-se a fer comèdies no és una bona idea. És possible que alguna es faci un forat en el circuit de tant en tant, especialment si a més d'acudits conté alguna cosa que la faci verdaderament especial, però un no pot fer més d'una comèdia muda i en blanc i negre en tota la seva carrera.

Després de participar a Cannes amb The artist i de consolidar un èxit que li acabaria proporcionant un grapat d'Oscars, el francès Michel Hazanavicius va comprendre que en la seva carrera ja no hi havia marxa enrere. Fins llavors s'havia dedicat a fer mers entreteniments, però ja era hora de fer pel·lícules importants sobre assumptes seriosos. Encara més, de fer una pel·lícula sobre l'assumpte més important i més seriós: la guerra. I una que fos molt llarga. A més metratge, més serietat i importància. El resultat, The search, es va presentar ahir en el concurs de Cannes.

Hazanavicius ha pres com a referent oficial Los ángeles perdidos (1948), una desconeguda pel·lícula de Fred Zinnemann, i l'ha actualitzat traslladant l'acció de la segona guerra mundial a la segona guerra de Txetxènia, iniciada el 1999 per Vladímir Putin. Potser va suposar que això li donaria urgència al relat perquè tard o d'hora Putin tornaria a armar-la contra algun altre territori exsoviètic, per exemple Ucraïna. Va ser, s'ha de reconèixer, una mostra de clarividència. «A Txetxènia la guerra va passar de ser disputada per militars a ser un assumpte de poblacions civils», va comentar ahir el director. «Hi va haver centenars de milers de morts, i m'impressiona que tanta gent siguin víctimes de massacres davant la indiferència general».

BÉRÉNICE BEJO / The search explica dues històries en paral·lel: els intents de Carole (Bérénice Bejo), una observadora de la UE, de fer-se càrrec de Hadji, un nen perdut després de presenciar l'assassinat dels seus pares; i el tràgic periple d'un noi l'ànima del qual serà irremeiablement pervertida per l'exèrcit. És a dir, de com la guerra destrueix famílies i el futur dels nostres fills, mentre converteix éssers humans en monstres cruels. Més seriós, impossible.

I Hazanavicius desenvolupa aquestes històries al seu ritme, sense pressa, per poder alternar-les d'aquesta manera amb escenes en què els personatges relaten atrocitats per a la càmera com ho farien en un reportatge d'Informe Semanal, o se sermonegen els uns als altres -¿o és a nosaltres?-, o es converteixen en versions antropomòrfiques de pancartes i estadístiques. I, mentrestant, cauen llàgrimes.

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

CONSCIÈNCIA TRANQUIL·LA / I, com és de rigor en el cine didàctic, aquests personatges estan traçats en blanc i negre -deu ser un gest a The artist-. En el món de The search només existeixen innocents víctimes txetxenes

-dones i nens si és possible- i soldats russos cruels. Fals: també hi ha polítics ineficaços o indiferents, com ho demostra una escena en què, per si no ens havia quedat clar, Carole enumera paoroses dades sobre el conflicte davant d'un grup de buròcrates de Brussel·les que consulten el mòbil o fan una becaina. Però no passa res, perquè al final ella aprèn a apreciar el valor de la família, i Hadji es retroba amb la seva germana. The search es recrea en els cadàvers però després s'assegura que sortim del cine amb la consciència tranquil·la. No va ser prou escridassada.