Pierre Lemaitre: "Com a crim, la guerra del 14 és insuperable"

El guanyador del premi Goncourt per Nos vemos allá arriba (Salamandra) és un home apassionat. Als 62 anys, Pierre Lemaitre se sent reivindicat per un guardó que considera «millor que el Pulitzer». Des que se'l va emportar, va passar de 100.000 a 600.000 exemplars venuts a França i serà traduït a 30 llengües. Al saló del seu modern apartament -situat a Courbevoie, ciutat de la perifèria parisenca amb vistes a La Défense- té emmarcada l'última pàgina manuscrita d'A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, que va guanyar el Goncourt el 1919. Tota una declaració de principis. Nos vemos allá arriba és la primera entrega d'una saga de novel·les que compondran un ambiciós fresc del segle XX.

-Ha escrit sempre novel·les policíaques, però aquesta vegada entra en una altra dimensió. ¿Va ser una cosa planificada?

-Jo no he canviat, segueixo escrivint històries criminals. Aquesta vegada vaig escollir la primera guerra mundial; la guerra del 14 com a crim és insuperable. De fet la meva intenció era fer una novel·la policíaca, però la mecànica no funcionava. Vaig fer 22 versions del primer capítol. Em vaig adonar que, o feia una novel·la policíaca, o abandonava la meva història. Em vaig quedar amb la història. No em vaig dir mai: «Ara escriuré un verdader llibre».

-Alguns consideren que la novel·la policíaca és un gènere menor.

-Té aquesta reputació, un periodista va dir fins i tot que jo havia escrit la meva primera novel·la, com si els meus primers set llibres no ho fossin. És indicatiu de fins a quin punt es menysprea.

-També s'ha parlat del seu llibre com d'una fusió entre literatura popular i alta literatura.

-El que em molesta no és que es parli de literatura popular, sinó de la forma com es pronuncia a vegades aquesta paraula. Quan s'identifica amb populista, demagògica. O sigui, una història poc complicada, sense gaire vocabulari, que s'aproxima a una novel·la sentimental. Quan es diu en aquest sentit tan pejoratiu, sí, em fereix.

-¿Què significa llavors per a vostè popular?

 

-Que ho pot llegir tothom, però no necessàriament per les mateixes raons. El meu llibre el poden llegir adolescents, com un relat d'aventures, i també lectors que el percebin com una novel·la política, però també escric per a un tercer cercle, aquells que s'adonen que en determinat capítol hi ha una paròdia de Marcel Proust, o d'Alexandre Dumas.

-Aborda el tema de la picaresca. ¿El Lazarillo de Tormes és una referència per a vostè?

-De fet aquesta novel·la està inspirada en el Lazarillo. Més que històrica, volia fer una novel·la picaresca. Així que vaig llegir el Lazarillo i em vaig dir: ¡això és el que he de fer! He inventat el personatge d'Albert a causa d'aquesta obra. La novel·la picaresca espanyola es corresponia perfectament amb el que jo volia fer en relació amb el final de la guerra del 14. És el gènere que més bé s'ajusta al meu propòsit. Reivindico la filiació amb el Lazarillo.

 

-¿Per què va ambientar la novel·la en l'acabament de la primera guerra mundial?

-Vaig llegir un article d'un historiador que explicava un fenomen molt particular: en dos o tres anys França havia erigit 30.000 monuments als morts. ¡El mercat del segle! Explicava que no hi havia prou diners per encarregar monuments a artistes, de manera que es van fabricar de forma industrial, per això a tot França hi ha monuments molt semblants. Un dia vaig topar amb un i vaig pensar en uns paios que elaboren un catàleg de monuments que mai fabriquen i se'n van amb els diners.

-Hi ha una part de Nos vemos allá arriba que està basada en fets reals, ¿no és així?

-Sí, quan havia escrit mig llibre, vaig descobrir que en l'època hi va haver un frau al voltant dels cadàvers, com es van fer diners sobre el cos dels militars enterrant-los en caixes més petites. ¡La realitat era més increïble que la ficció! No podia perdre aquesta història, així que vaig decidir reescriure la novel·la per introduir-la.

-¿És una època que el fascina particularment?

-Sí, tot i que no sóc cap obsés de la primera guerra mundial. Va deixar empremtes molt profundes. Fa la sensació que cent anys és molt però són dues o tres generacions. El meu pare tenia 10 anys al principi de la guerra del 14. Va durar 51 mesos, va provocar 40 milions de víctimes, comptant no només morts i ferits, sinó també viudes i orfes.

-Una catàstrofe colossal.

 

-A més a més va ser l'última guerra tradicional i la primera moderna. A les trinxeres la gent lluitava amb ganivets i baionetes, però al mateix temps és la primera guerra en què hi ha aviació, metralladores, armes de destrucció massiva, el gas. A Verdun van caure sis obusos per metre quadrat, un cada tres segons…

-Paradoxalment es rendia tribut als morts, no als que van sobreviure.

-És cert que es feien monuments als morts i dels vius ningú se n'ocupava, però perquè el govern no podia. El 1918, França estava en fallida, ni tan sols tenia diners per desmobilitzar els cinc milions de soldats. Va caldre un any, simplement perquè no sabia com fer-ho.

-Avui tampoc se sap ben bé què fer amb els soldats que van tornar de l'Iraq o l'Afganistan.

-La raó és que encarnen el fracàs, el temps en que s'ha patit, i sobretot fan por. Les seves ferides són difícils de suportar, i molts s'han tornat bojos. Són gent desequilibrada, paranoica, com un dels meus herois.

-No només les guerres produeixen generacions sacrificades.

-Em fa la sensació que el capitalisme fabrica generacions sacrificades, perdudes. La guerra del 14 té això en comú amb la crisi econòmica actual.

Notícies relacionades

El Palau respon a "¿qui era Núria Feliu?"

Tres nits molt avorrides d’Orwell a Barcelona

-Segons alguns analistes, la crisi recorda l'ambient dels anys 30.

-No crec que sigui totalment cert. Però n'hi ha ressonàncies.