Care Santos: "No acostumo a escriure llibres amables amb dones felices"

Care Santos (Mataró, 1970) va ser, segons les llistes elaborades pel Gremi de Llibreters, l'escriptora en llengua catalana que va vendre més llibres en un Sant Jordi durament competit amb col·legues com Marta Rojals, Martí Gironell, Xavier Bosch, Albert Villaró i Vicenç Pagès Jordà. Ho va fer amb Desig de xocolata, premi Ramon Llull, tres històries de dones, en tres segles diferents, unides per l'amor a la xocolata i per la possessió d'una xocolatera de porcellana. La primera és una història de gastronomia moderna i infidelitats. La segona, de burgesia industrial. La tercera es remunta als orígens de l'ofici, amb l'arribada d'una comissió francesa l'any 1777 per investigar els processos de producció mecànica de la xocolata sòlida a Barcelona per part d'un tal Fernández, un personatge real.

-La novel·la no és tan romàntica i dolça com dóna a entendre el títol…

 

-L'inici és molt dur. D'això es tracta, no solament d'explicar coses edulcorades. Són tres històries. La primera és un drama; la segona, un melodrama, i la tercera, una comèdia. El lector riurà més en l'última. La segona ja és més amable, amb un final feliç encara que també apunti a altres coses, i la tercera és com una comèdia francesa del segle XVIII, a l'estil de Les noces de Fígaro. Perquè, de fet, un dels francesos que vénen a Barcelona és l'autor de l'obra, el mateix Beaumarchais, que era mig espia de Lluís XVI. I qui encarrega la xocolatera és una tia del rei francès, un personatge apassionant, que va tenir una educació masculina i es va exiliar amb la revolució.

-La segona història podria ser una òpera italiana, romàntica, amb òrfena i fugues amoroses.

 

-Sí, hi ha una al·lusió al teatre i a la concepció de la vida des del teatre. Té una presència constant.

-L'òpera apareix en la trama, però tota la història té un to com de llibret líric.

-És com un decorat de luxe. Que l'argument romàntic evoqui Verdi és premeditat. Tenia moltes ganes de parlar del Liceu, però no em venia de gust escriure una novel·la sobre el Liceu. És un escenari del qual no et pots escapar si escrius sobre la burgesia de Barcelona del segle XIX com faig jo. La família Amatller, que és en la qual em baso jo, tenia una relació molt intensa amb el Liceu i això va ser l'excusa perquè quadrés tot.

-¿Per què no ha escrit directament sobre els Amatller? ¿O se n'ha distanciat perquè els seus Sampons no s'hi assemblin tant?

 

-Perquè els Amatller eren molt interessants com a punt de partida, però no tant per basar tota la novel·la en la seva vida familiar. Tampoc m'interessava gaire investigar què va passar amb la Cándida real, la dona d'Antoni Amatller, que va fugir amb un tenor i de la qual no van quedar referències, tot just l'esquela quan va morir. La seva filla, Teresa Amatller, va mantenir una certa relació amb la seva mare, però es va convertir en un tema tabú del qual no es parlava en públic. Era una dona que tenia una vida social apassionant, però de la seva vida privada no se'n sabia res.

-El títol fa pensar en una història més blanca, com la de la pel·lícula 'Chocolat'. I no és així.

-El títol ha sigut molt difícil. Volia que la xocolata aparegués en el títol, però és difícil resumir tres històries que en principi no tenen res a veure entre si ni en el to ni en el plantejament, tan sols amb un petit nexe que és l'objecte que recorre tota la novel·la. És clar, titular-la La xocolatera de porcellana era un error. Tres xicres de xocolata, que va ser com es va titular durant un temps, també… El títol actual tampoc és que em satisfaci gaire, i entenc que porti a pensar en un llibre més amable, amb dones felices. Però jo no escric aquests llibres.

-La primera part és la que s'escapa més d'aquesta idea.

-I és el tipus d'història que em ve més de gust escriure a partir d'ara. Una història de gent de la meva edat, a la Barcelona preolímpica a la qual vaig arribar primer per estudiar i després per treballar al Diari de Barcelona. És molt probable que el meu pròxim llibre no sigui històric.

Notícies relacionades

La llista de vendes reals del 23 d'abril manté Jonasson i Grandes dalt de tot

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

-Que Barcelona sigui la capital xocolatera, si la comparem amb Suïssa, amb Viena, amb Brussel·les… ¿No és una mica exagerat?

-No, jo crec que no. Els suïssos s'han sabut vendre molt bé, i han sabut aprofitar molt bé el moment dels grans canvis tecnològics. Però la nostra tradició xocolatera és més antiga que les d'aquestes grans capitals, i en alguns casos autòctona, allà no tenen  mones.