James Salter: "Cultura és allò que interessa a la gent"

Als 88 anys, amb la seva sisena novel·la, Això és tot (Empúries / Salamandra), James Salter ha aconseguit l'èxit de vendes que li havia estat esquiu amb admirades obres com Joc i distracció i Años luz Des de fa molt era escriptor d'escriptors, algú que «escriu les frases americanes millor que ningú avui» (Richard Ford), i que «recompensa particularment les persones per qui llegir és un plaer intens» (Susan Sontag). Però ha estat amb una poda conscient (no pas devastadora) de la seva portentosa escriptura quan ha arribat el reconeixement massiu. Al menjador de la seva acollidora casa de Bridgehampton, després de passar una bona estona preguntant abans que contestant, Salter somriu quan diu que l'èxit «potser arriba una mica tard».

-Això és tot és, com altres treballs seus, la vida, una vida corrent.

-Com a escriptor per a mi això és tot el que cal per escriure: la vida corrent. No ha de ser res extremadament dramàtic. Philip Bowman [el protagonista] no és particularment singular. Aquesta novel·la és, en primer lloc, sobre la vida emocional i fins a cert punt la vida social. No hi ha gaire descripció professional.

-¿Quin va ser l'origen?

-Una nit en un hotel de Nova York, abans d'anar-me'n al llit, vaig pensar: 'Sé exactament el que vull escriure'. Vaig anar al lavabo per no engegar la llum i estar sol, vaig seure i vaig escriure dues pàgines. Això va ser pels volts del 1980. Vaig començar a fer altres coses. Sempre hi tornava, però vaig perdre les notes. Tenia aquell fantasma d'una idea: existia, però estava perduda. Continuava pensant-hi. I va evolucionar en el que ha acabat sent. Probablement és el resultat d'haver-me fet gran i haver tingut altres coses en què pensar.

-¿Per què creu que el llibre ha sigut un èxit?

-No en tinc ni idea. No puc dir que sempre vaig saber que ho seria. Em penso que és perquè m'he fet gran i el veuen com un comiat. O pot ser que al llarg dels anys, mentre escrivia unes altres coses, em va anar coneixent un grup més gran de gent, un procés lent en el meu cas. No hi ha hagut mai un supervendes, però hi ha hagut llibres que han seguit tenint lectors. Potser l'acumulació va tenir efecte.

-És un reconeixement que ha admès que volia.

-És clar que sí. I ha arribat una mica tard [Somriu]. No el necessito en termes existencials. No significa gaire per a mi. És agradable, com un cafè al matí. Si passa, passa; i si no passa, no passa. Crec que escric d'una manera particular, o ho solia fer, que requereix un lector atent. No vull sonar pretensiós però hi ha certa música en els meus llibres, certa qualitat rítmica, conversa i diàleg que et pots perdre. No crec ser l'únic escriptor que escrigui així. Probablement tinc una visió una mica freda i cínica de les coses i això potser es manifesta. La gent vol una mica més de sentiment, de comprensió, no volen tant de fatalisme.

-Va fer un esforç conscient, perquè no volia «que ningú subratllés frases».

-És qüestió d'esporgar. Si en un lloc hi ha tres frases meravelloses potser s'hi pot eliminar alguna cosa. Vés a saber si vaig fer bé o malament, però potser per això a la gent li agrada el llibre... Ja n'havia tingut prou que la gent digués allò de «frases meravelloses».

-Però ho són...

-Si ets un actor i escriuen de tu tota l'estona 'quin perfil, quin perfil'... ¿Tu on ets? Aquí hi ha alguna cosa que falta.

-¿No havia tingut mai abans aquesta sensació?

-Has d'arribar a un cert punt. Els meus primers llibres estan escrits de manera molt directa, sense res a subratllar.

-L'epígraf és 'Només les coses conservades per escrit tenen alguna possibilitat de ser reals'. I el d'Años luz era 'Tot el que tens en la vida és el que recordes'. ¿Com és per a vostè l'exercici de la memòria?

-La teva vida és la perseverança de la teva memòria. Si no tens memòria estàs buit, ets un arbre mort, no hi ha res. Tot el que recordes és important i també ho és com ho recordes. En el meu cas, algunes coses les recordo una vegada i una altra. Apareixen, es repeteixen, com en un bucle. Són moltes, i es disparen per algun ressort. Mantinc diaris, però no són tots de qualitat. Són útils, com a quaderns de notes.

-Els passatges de sexe han fet parlar molt.

-És una cosa que no entenc. A Joc i distracció el tema era la qualitat imperible de la carn i tot és evocat per això, però en els altres... Alguna cosa sembla ficar-se sota la pell de la gent quan poso un parell de frases. A Això és tot potser hi deu haver tres petites seccions. Ningú diu que Philip Roth escrigui sobre sexe i n'hi ha més en els seus llibres que en el meu.

-Així mateix, s'ha tornat a parlar molt de la seva perspectiva masculina. ¿Em parla de les dones en aquesta novel·la?

-Fa dos dies vaig rebre una carta d'un fan a qui li agrada «com de meravellosament bé», en la seva opinió, entenc les dones. Em va alegrar. Molta gent no ho pensa. Pensen que tinc una visió desfasada. Ni tan sols en parlaré d'això. L'únic que dic és: 'Si no t'agrada, tanca el llibre i ves-te'n a un altre lloc perquè aquesta és la meva manera d'entendre el món, segons l'entenc jo'.

-¿Creu que hi ha una visió equivocada de vostè?

-No pretenc condemnar-me. Sé que tinc una certa qualitat estoica i fatalista. Normalment no sóc terriblement emocional amb les coses. Potser aquesta és la raó que no sigui enormement popular. Però sóc reticent a descriure el que penso sobre mi mateix.

-Bowman parla del declivi de la novel·la. Avui en dia la cultura està canviant i hi ha més entreteniment. ¿Ho veu des d'un punt de vista pessimista?

-Hi ha molta aprensió en l'escriptura i diversos escriptors diuen que el futur no es veu bé i no millorarà. Potser és així però pel que fa a la cultura... No hi ha ningú a càrrec. No és com el dret, on pots dir: 'Anem a canviar la llei i que no hi hagi pena de mort'. En la cultura això no ho pots fer. La cultura és el que interessa a la gent i el que valoren.

Se solia creure que hi havia una alta cultura i una de baixa, popular, però les fronteres s'estan esborrant. Ningú hauria somiat abans que els crítics i els artistes fessin possible que una biga de ferro estesa al carrer fos art, però ara sabem que ho és perquè se'ns ensenya a percebre-ho d'una manera diferent. Em fa la impressió que per als joves que han crescut aprenent que això és art, i percebent-ho de fet com a art, ho és d'una forma en què no pot ser-ho per a mi. ¿Quin control tenim sobre això? Cap. És un reflex de la humanitat i allò que els seus impulsos, valors i pensaments agregats són en un moment donat. No puc plorar per això. I tot el que ens pensàvem que era bo segueix per aquí. Si t'agrada, encara que no li agradi a ningú més, hi és.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

-Però cada cop hi ha més diners i interessos marcant el que s'ofereix.

-¿Hi pot haver injustícia en el fet que hi hagi escombraries que fan molts diners? Pot ser. El més problemàtic és que trastorna el nostre sentit de com haurien de ser les coses. Tots estem imbuïts d'un sentit del que està bé i el que està malament, naixem amb un sentit del que és just, i algunes coses no ho semblen. Però la justícia només s'aplica a algunes coses bàsiques de la vida, a com tractes els altres, no als guanys o fins i tot al destí. I si no s'aplica al destí no s'ha d'intentar aplicar-ho a altres coses.