Tres autors a propòsit de la literatura del jo

¿Quant hi ha d'autobiogràfic en una novel·la? Fa només unes quantes dècades, els escriptors amagaven zelosamente aquest tant per cent, més gran o més petit, d'experiències pròpies que, hàbilment filtrat i elaborat, es mig amagaven en les seves ficcions. Ara ja no. Amb el pas al segle XXI, el reforçament de la individualitat i una més gran exigència de realitat per part dels lectors han reforçat el concepte de la literatura del jo que ha pres a l'assalt la ficció internacional i, de rebot, la tendència ha arribat a les lletres llatinoamericanes i especialment a les espanyoles. I no obstant, el fenomen ve de lluny. Perquè ¿quina altra cosa és A la recerca del temps perdut si no un enorme i detallat exercici d'autoficció?

Respecte al recurs, utilitzat des de Houellebecq fins a Vila-Matas, existeixen diferents maneres d'abordarlo. Aquest reportatge en recull tres, les últimes novel·les del barceloní Gabi Martínez, del mexicà Jorge Volpi i del valencià Juan José Millás, aparegudes les dues primeres al segell Alfaguara i la tercera a Seix Barral. Exemples molt diversos de diferents intencions, unides pel fet que cada una de les històries té com a protagonista un personatge que es diu exactament igual que l'autor.

GABI MARTÍNEZ

Emmascarar-se per despullar-se

Diguem ja d'entrada que el model confés de Voy, l'última novel·la de Gabi Martínez (Barcelona, 1971), és una obra mestra d'un gran escriptor: Temps d'estiu de J. M. Coetzee, un estrany llibre en el qual el Nobel sud-africà ventilava una autobiografia cantelluda i autocrítica sense concessions. El Coetzee de la ficció està mort i la seva vida era reconstruïda a partir de les memòries dels que el van conèixer. Gabi Martínez, si més no el Gabi Martínez del llibre, també experiodista, també escriptor de viatges com l'autor de Voy, no està mort a la novel·la, sinó perdut a Nova Zelanda. Un altre reporter segueix la seva pista entrevistant, entre altres, la seva exdona, una antiga parella, la seva amant, un amic -el realitzador Agustí Villaronga- i un xinès -el protagonista de Los mares de Wang- que l' odia.

De tornada d'algunes crisis personals però sense la voluntat d'autofustigar-se cruelment que animava Coetzee, Martínez és conscient  que la seva aposta pot despertar alguns recels. «És clar, si això ho fa un Nobel és molt més acceptable. A mi no m'ha importat exposar-me. L'autoficció neix de la necessitat de reivindicar-se com a individu, i això és el que m'ha passat».

REFLEXIÓ / Per a l'escriptor no es tracta d'un exercici d'impudícia, sinó de plantejar-se un punt i a part que li ha permès reflexionar sobre la seva pròpia trajectòria viatgera i la seva vida. «Arribo a aquest llibre després d'haver matat molts dimonis interiors. Per això crec que despullar-m'hi no ha estat en absolut impúdic. En el món d'avui, en el qual s'ha entronitzat la mentida, oferir-se nu és un acte molt oportú».

Assegura que va arribar a la literatura intimidat i que, malgrat haver escrit quatre llibres abans, prefereix posar el quilòmetre zero de la seva trajectòria a Sudd, una novel·la de format més convencional, a la qual van seguir diversos llibres de viatges com el ja esmentat Los mares de Wang, Solo para gigantes o En la barrera, influït per la lectura de Bruce Chatwin. En l'actualitat ja està treballant en el seu pròxim llibre, una ficció sobre Barcelona en la qual plega veles d'antigues vagabunderies. «Ja vaig entendre per què me n'anava tant i ara sé una mica millor on sóc».

JORGE VOLPI

L'artifici dels falsejaments

El mexicà Jorge Volpi (Ciutat de Mèxic, 1968) assegura que Memorial del engaño, el seu últim treball, amb prou feines té d'autobiogràfiques la seva pròpia passió per l'òpera i les fotografies de la seva família que ha introduït al text. El llibre no està firmat per Jorge Volpi, sinó per J. Volpi i així consta a la solapa, on s'ofereix una biografia fictícia del personatge, un novaiorquès, fill d'un famós economista del Departament del Tresor nord-americà i un cínic criminal financer al seu torn, les obscures activitats del qual van sortir a la llum quan es va rebentar la bombolla immobiliària el 2008.

«Aquí l'autoficció no va gaire més enllà del fet que compartim el mateix nom, perquè jo no tinc res a veure amb el meu protagonista», explica somrient Volpi -l'escriptor, no l'estafador-. Batejar el seu infame personatge amb el seu nom forma part d'un joc literari que es vincula amb els assumptes tractats a la novel·la. «Jo volia que això fos un catàleg d'enganys: entre pares i fills, entre parelles, enganys que tenen a  veure amb la vida financera i amb la crisi actual. I que l'engany comencés des de la solapa del llibre, en comptes de fer-ho a partir de la primera pàgina, que seria l'usual». Es tractava -explica l'autor- de crear d'una manera literària la sensació al lector que tots hem quedat atrapats en la falsedat d'arguments oficials que les altes instàncies econòmiques han remenat en aquesta crisi. És per això que el personatge, el Volpi de ficció, és un tipus immoral però capaç d'estafar qualsevol persona a cop de seducció. «Això el fa més interessant per a un escriptor, perquè el lector no arriba a un judici moral de manera immediata».

Volpi va començar a escriure aquesta novel·la el 2011 mentre vivia a Madrid i l'inquietant ambient de recessió impregnava l'ambient. «Vaig tenir en compte aquesta atmosfera i em vaig documentar en profunditat perquè no tenia cap tipus de formació econòmica o financera i no he invertit mai en borsa. I encara que no he volgut fer amb aquesta novel·la un tractat d'economia estic segur que el lector en sortirà reforçat i il·luminat en aquesta matèria, gairebé sense adonar-se'n». És inevitable no establir contactes entre Memorial del engaño i l'última i paroxística pel·lícula de Scorsese, El lobo de Wall Street. «És veritat que comparteixen el mateix esperit de l'època, però crec que J. Volpi i el personatge que encarna Leonardo di Caprio són dos tipus d'estafadors molt diferents. A mi m'importava més la trajectòria família que el remolí de les festes».

JUAN JOSÉ MILLÁS

Tres Millás en una sola novel·la

A La mujer loca (Seix Barral), l'última novel·la de Juan José Millás (València, 1946), a una peixatera li parlen les paraules i un Millás que és i no és el Millás real rebutja tornar a escriure un reportatge sobre l'eutanàsia (encara està afectat pel que va publicar el Millás de veritat) i prefereix en canvi convertir-ho en matèria de novel·la. En la mateixa novel·la, explica el narrador, hi ha com a mínim dos Millás, que denomina «el Millás d'allà» i «el Millás d'aquí». O tres.

«És un desdoblament que és en part retòric i en part real. Metaforitza el desdoblament que es dóna a la novel·la entre l'escriptor, el que firma la novel·la, i el narrador, que és el que encarna el punt de vista des del qual explicarem una peripècia, que són instàncies diferents. Però en aquest cas -precisa el novel·lista- el desdoblament és triple, no és doble, perquè a més hi ha el personatge, que també és Millás. En aquest cas, ¿com es relacionen entre si el que escriu, el que narra i el que actua?»

El Millás personatge pateix un episodi de sequera creativa, no li surt «una novel·la de veritat» i acaba per intentar escriure escrivint «una novel·la falsa». «És incapaç d'escriure però al mateix temps és incapaç de viure sense escriure. Acaba en un cul de sac perquè descobreix que és impossible escriure una novel·la falsa, una novel·la pot ser bona o dolenta, gruixuda o prima, policíaca o d'aventures, però no pot ser falsa. Això és l'únic a la vida que no es pot falsificar, curiosament», diu el Millás novel·lista.

L'EUTANÀSIA / El Millás personatge no vol escriure una altra vegada sobre l'eutanàsia després d'haver publicat un reportatge sobre la mort d'un home, però el Millás real, de fet, torna a escriure sobre l'eutanàsia a l'escriure precisament aquesta novel·la. «Em va marcar moltíssim aquest reportatge. No havia tingut mai l'experiència de passar una tarda amb una persona que es pensava suïcidar l'endemà. Tot el que ens condueix a la mort ens condueix a la vida, van en el mateix paquet. En el cas de la dona de la novel·la, la seva vida cobra valor quan apareix a l'horitzó la mort, la seva vida anodina en aquell moment cobra valor»

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Si la dona que vol morir és el personatge dramàtic de la novel·la, la peixatera que parla amb les paraules és sens dubte el tragicòmic. Aquesta «dona que està boja, que té al·lucinacions en les quals se li apareixen frases». El primer terç de novel·la és francament humorístic. Encara que a Millás sembla que l'incomodi que se li pregunti això. «L'humor és un efecte secundari, no és al cor de la qüestió», respon. «Això que tu en dius humor no forma part dels interessos del personatge», afegeix. Encara que potser l'humorista sigui un quart Millás que ha decidit ser-ho pel seu compte. «Jo crec

-diu un dels Millás, el que ha passat per Barcelona- que les paraules són la gran joguina de l'ésser humà. El que ens provoca de vegades un riure nerviós és veure que aquest consens que en diem realitat és menys segur del que creiem perquè és fet de paraules. El lapsus fa gràcia perquè en el llenguatge hi ha dos nivells, i a vegades es produeix una esquerda i veiem el que volem dir realment».