Martí Gironell: "El neolític és una època desconeguda i apassionant"

La cinquena novel·la de Martí Gironell arriba avui a les llibreries amb Sant Jordi com a objectiu (el compte enrere ja marca -49 dies). El primer heroi (també en castellà, El primer héroe) és una de les grans apostes d'Ediciones B, que acaba d'incorporar al seu catàleg l'autor d'El pont dels jueus i L'arqueòleg. En aquesta ocasió viatja encara més lluny, amb la intenció de mostrar com vivien els nostres avantpassats, fa uns 7.000 anys, al poblat lacustre de la Draga (Banyoles) i en molts altres llocs d'Europa i el Pròxim Orient on viatja Ynatsé, l'heroi del títol, buscant un remei per als mals del seu clan. Pel camí troba talladors de caps, caçadors de catxalots, miners de Gavà i col·leccionistes de calaveres, algunes ciutats embrionàries i salvatges encara amb un peu a les coves.

-¿D'on surt la idea d'aquesta novel·la, i des de quan hi treballa?

-Era una cosa que tenia al cap des del 2006, abans fins i tot de publicar El pont dels jueus. Encara no havien trobat tants elements que permetessin reconstruir la vida quotidiana de l'època, però ja vaig començar a tenir contactes amb el codirector del jaciment, Antoni Palomo, amb l'antropòleg Eudald Carbonell, amb Raquel Piqué... Els explicava quines eren les bases de la història que volia explicar perquè ells em poguessin aportar la pàtina històrica i el rigor científic. Vaig tenir el projecte coent a foc lent mentre en aquests set anys publicava quatre llibres i s'anaven fent nous descobriments sobre aquest període.

-És un llibre molt diferent dels que anava publicant mentrestant.

-Però també estaven situats cada un en èpoques molt diferents. El pont dels jueus als segles XI-XII, La venjança del bandoler al segle XIX, L'arqueòleg el 1906-1913 i L'últim abat al segle XVI. És cert que és fer un salt arribar a la prehistòria, que és un territori que literàriament no s'ha explotat gaire aquí, i amb pocs referents més enllà de Jean Marie Auel. A mi m'interessa a més el neolític perquè és una època molt pròxima a nosaltres però molt fosca. I al ser desconeguda és apassionant. Hi veiem com s'estableixen les bases de les primeres societats que donaran peu a les nostres. Reflectir-les a través d'una novel·la amb dues trames, una de més constreta al poblat de l'Estany de Banyoles i una altra que et permet anar repassant alguns assentaments neolítics dels quals s'ha tingut coneixement des d'Europa fins al Pròxim Orient, i amb un relat a cavall entre la literatura, l'arqueologia i l'antropologia, m'interessava molt. I per poder-lo escriure vaig anar a buscar la gent que més coneix el tema.

-¿Quins van ser els principals consells que li van donar?

-De consells pocs, el que em van donar van ser moltes eines, molta informació, molta documentació, noves referències a consultar... Qualsevol dubte que tenia els el traslladava, qualsevol cosa que podia resultar estranya... L'Eudald em deia que treballés més en la ficció per no caure en la divulgació, que d'això ja se n'encarreguen ells. Que li feia il·lusió que hagués pogut fer una novel·la basada en els fets que ells han pogut contrastar empíricament sense fer un tractat de prehistòria.

-De totes maneres, sí que hi ha molt component didàctic. Contínuament està explicant tècniques de construcció, caça, alimentació, cultiu... Suposo que és una cosa que els agrada als seus lectors.

-Són detalls que et permeten entrar en la quotidianitat, en el dia a dia. Arribar a com s'organitzava una societat d'aquella època i entendre que no hi ha tants canvis, que no som tan diferents, que només ens en separa la tecnologia. Tot això té un punt didàctic, sí.

-Fa que els seus personatges raonin i parlin igual que nosaltres, no tant intentar reconstruir per a ells un pensament màgic. El bruixot, i la dona d'Ynatsé, podrien ser fins i tot els primers científics, o els primers filòsofs racionalistes.

-Jo podia tenir els meus dubtes, però els que m'han assessorat creuen que en aquella època ja es comença a dubtar dels poders animistes, que els rituals segueixen però l'home comença a ser el centre del seu univers, comença a raonar sobre el més enllà, sobre com defensar-se per si mateixos. Cosa que ens sembla una manera de pensar molt actual però que segur que ja ho feien. Observaven l'entorn per treure'n profit, aprenien a curar, les dones van passar a tenir un paper més important... Aquest raonament ja es començava a desenvolupar. Explicar tot això m'anima, desgranar quin hauria de ser el seu pensament a través dels seus vestigis. Com estan replantejant la seva relació amb l'entorn, amb la divinitat, i com veuen que el seu futur passa per ells i per les seves pròpies mans. Encara que no deixi de ser una aventura el que explico.

-És un maratonià de les presentacions i xerrades en biblioteques i llibreries. ¿Aquest tipus de contacte amb el lector què li ofereix?

-Millor que l'autor no hi ha ningú per explicar el llibre a la gent. A mi em dóna la possibilitat d'arribar directament a la persona per a qui he escrit el llibre. Que et diguin què els ha semblat i què no del llibre, que et critiquin, va fent pòsit, et nodreixen amb les seves opinions i això et permet millorar el teu ofici. Assumeixes la crítica o la rebats. De tot se n'aprèn, no pots anar de sobrat.

-Això el posa en millor posició que altres escriptors per saber què els agrada dels seus llibres i què no als seus lectors.

-És una cosa que he cultivat des del primer llibre, anar a explicar el meu llibre com un venedor porta a porta. En aquesta hi ha coses que t'inventes i altres que tenen bases científiques rigoroses, i tinc ganes d'explicar-ho. Com sempre, faré un Sant Jordi de butxaca cada setmana, tres o quatre presentacions cada setmana fins a arribar al 23 d'abril. I, quan passi, continuar. Pel que fa als meus lectors: jo escric per a tots els públics, i això vol dir tant un noi de 14 anys amb un professor que ha inclòs el llibre en el seu temari com algú entès en paleontologia.

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

-Deu haver sigut difícil definir com havien de parlar els seus banyolencs prehistòrics.

-Vull que m'entengui un lector del segle XXI. Sóc contrari a utilitzar un llenguatge d'època, o grunyits en aquest cas. Escric en un català actual, pla, i procuro que sense gaires neologismes. En resum, el que vull és que el lector tingui instruments perquè es pugui sentir partícip de la novel·la.