Steve McQueen: "EUA és una potència gràcies a l'esclavitud"

La seva primera pel·lícula, Hunger (2008), va significar una de les més enèrgiques irrupcions de talent que el panorama cinematogràfic recent recorda; amb la segona, Shame (2012), totes aquelles promeses van quedar de sobres confirmades; i ara la tercera, 12 anys d'esclavitud -o la història de Solomon Northup, home negre lliure que el 1841 va ser segrestat i venut com a esclau- promet omplir-li la vitrina d'or amb forma d'estatueta. Però, passi el que passi demà, Steve McQueen ja és un gran.

-Pot convertir-se en el primer ci­neasta negre que arriba a aconseguir l'Oscar al millor director. Ho sap, ¿oi?

-Sí, i seria un honor. Crec que aquest és un bon moment per als artistes negres, sobretot als Estats Units i gràcies a la influència de Barack Obama. Pel·lícules com El mayor­domo o Fruitvale Station ho demostren. Em fa l'efecte que molts artistes senten l'autoritat per explicar certes històries ara que tenen un president negre. I alhora els estudis també s'adonen que poden fer diners amb aquests projectes.

-Però, ¿no l'inquieta que cap director afroamericà hagi guanyat abans aquest premi?

-És clar que Hollywood té molts errors per esmenar respecte a la seva manera de tractar la cultura afroamericana. Per exemple, el cine ha ignorat per sistema l'esclavitud. La segona guerra mundial va durar cinc anys i hi ha centenars i centenars de pel·lícules de l'Holocaust, mentre que l'esclavitud en va durar 400 i a penes hi ha 20 pel·lícules. És hora d'equilibrar aquestes xifres. El llibre de memòries de Solomon Northup en què es basa 12 anys d'esclavitud hauria de ser lectura obligatòria a totes les escoles, com ho és El diari d'Anna Frank.

-Quan, a l'últim pla de la pel·lícula, Solomon mira a càmera durant un llarg pla, és com si estigués increpant l'espectador.

-Aquesta era la idea. És com si ens estigués preguntant: «¿què fareu sobre aquest tema?». Perquè hem d'obrir els ulls davant el que va passar. Si hi girem l'esquena, estem perpetuant un tipus de comportament que encara existeix: en l'actualitat hi segueix havent 21 milions d'esclaus a tot el món. I mai s'ha parlat realment del que va significar l'esclavitud. Va ser una de les indústries econòmiques més grans del món, i va servir per finançar els Estats Units. Si avui són una potència, és gràcies a l'esclavitud.

-Però vostè és britànic. ¿Se sent un outsider explicant aquesta història? 

-No em sento un outsider en absolut. Sóc part de la diàspora causada pel tràfic d'esclaus. Els meus pares procedeixen de les Índies Occidentals. La meva mare va néixer a Granada, com la de Malcolm X. Sidney Poitier va néixer a les Bahames. És la nostra història, una història global. Nosaltres som la prova que l'esclavitud va existir. La diferència entre els nord-americans i jo és que el seu vaixell va girar a l'esquerra, i el meu a la dreta. Però res més.

-N'hi ha que diuen que la seva pel·lícula és massa violenta. ¿Què els contesta?

-Que aquestes persones haurien de llegir el llibre de Solomon Northup. La violència que descriu és tan terrible que nosaltres a l'adaptar-lo vam haver de temperar-la enormement. Però, per una altra part, ¿com se suposa que has de fer una pel·lícula sobre l'esclavitud sense incloure-hi violència? Evitar-la hauria sigut una falta de respecte al patiment tant de Northup com de tots aquells milions de persones. En última instància, ¿has sentit algú protestar perquè el cine sobre l'Holocaust és massa brutal?

-Altres es queixen que és una pel·lícula d'estètica massa calculada. Massa bonica.

-Bé, les coses més terribles poden succeir en els llocs més bells. Si visites Louisiana, que al seu dia va ser epicentre de l'esclavisme, t'adonaràs que és una regió de magnífics paisatges. Així de pervers és el món. Fixa't en les pintures de Goya, que recreen escenes horribles de tortura i guerra i devastació i no obstant són bellíssimes.

-Vostè ha passat de triomfar en el món del videoart, basat en l'estètica, a fer-ho en el del cine, basat en la narrativa. ¿Ha sigut un trànsit ­difícil?

-No, en absolut. Per a mi l'art és com la poesia i el cine és com la novel·la. S'usen les mateixes paraules, es diu el mateix, però de manera diferent. Fer una pel·lícula és un procés més gran i més llarg, per descomptat. Trigues 10 mesos a fer una cosa que un pintor soluciona amb una mera pinzellada. Però, a l'hora de crear, per a mi no existeixen diferències.

Notícies relacionades

Blanc i (poc) negre

Set noves produccions en la temporada del Liceu

-La gent diu de vostè que és un cineasta polèmic, ¿què li sembla? 

-No és el que vull ser. Vull ser un artista útil, vull fer coses que tinguin valor. La meva primera pel·lícula, Hunger, va parlar d'un dels successos més greus de la història recent de la Gran Bretanya: 10 homes que van morir en una vaga de fam. I a Shame vaig voler parlar de com la columna vertebral d'internet és la pornografia. Vull fer cine que obligui a reflexionar.