Passió i disciplina

Mèxic no només figurarà en la biografia de Paco de Lucía per aquesta mort tan inesperada. D'allà és la seva segona dona, la periodista Gabriela Canseco, i a les seves platges viatjava de manera assídua des de feia dècades a la recerca d'aquella serenitat que tant desitjava i tan pocs cops va dir haver aconseguit. I tampoc es tractava de l'únic país llatinoamericà crucial en la trajectòria de qui era molt més que un mite en vida: cap altre músic espanyol del nostre temps, ni tan sols els gegants de la lírica, gaudia d'un reconeixement tan unànime i de plaça assegurada, a tot risc, en la posteritat.

A Cuba havia instal·lat, des de feia poc, la seva primera residència. Al Brasil, i de manera autodidacta (ja que no llegia partitures), va aprendre harmonia i amb aquesta va canviar la història de la guitarra flamenca. Al Perú va endevinar les possibilitats d'un instrument autòcton, el caixó: en va comprar un per al percussionista del seu grup i va entrar tant en el flamenc que avui tothom es pensa que és d'origen caló. A Colòmbia, fa justament 20 anys, va tenir un accident practicant pesca submarina que el va sotmetre a una torturadora rehabilitació, convençut que no podria tornar a tocar...

Afortunadament es va recuperar del tot, encara que la seva relació d'amor i odi amb la guitarra sempre va tenir alguna cosa de suplici. En deia el seu malson. O deia coses com: «La guitarra és una filla de puta, la detesto. ¡Com m'agradaria trobar alguna cosa que em permetés no tocar més!».

Una grandíssima part de la seva vida, Paco de Lucía la va passar entre quatre parets. Superant-se a si mateix i, probablement, a qualsevol altre guitarrista. Disciplina i obsessiva passió artística que li va inculcar el seu pare Antonio Sánchez. Una història semblant en part a la de Mozart o Michael Jackson, encara que força més ben avingut amb el seu progenitor. El seu germà gran, el ja desaparegut Ramón de Algeciras, era també guitarrista, i amb el seu altre germà, Pepe de Lucía (cantaor, compositor i pare de la famosa Malú), va formar un duo de nens prodigis: Los Chiquitos de Algeciras.

El cognom artístic els vindria a Paco i Pepe Sánchez de la seva mare, Lucía Gómez La Portuguesa. A ella li va dedicar la seva última obra discogràfica de verdadera importància, Luzía, el 1998. I des d'aleshores deixaria gairebé de publicar discos, només un altre en el ja llunyà 2004 i una gravació en directe com a testimoni que en directe sí que continuava del tot en actiu.

Gitanos i paios

Sempre deia que s'havia de tocar amb una mà buscant i l'altra en la tradició. I que en realitat voldria haver estat cantaor. Ningú com ell ha demostrat que el flamenc és també cosa de paios i, no obstant, assegurava que quan componia l'únic que realment li importava era el reconeixement del públic gitano. Així mateix, deia que si no s'hagués dedicat a la música, potser hauria acabat de contrabandista, com tants altres paisans seus.

Controvertit per això va ser el seu matrimoni amb Casilda Varela, filla d'un llorejat militar franquista, encara en plena transició. Amb ella va tenir tres fills, i dos més en les segones núpcies amb la mexicana Gabriela, als quals va voler dedicar tot el temps que als grans, per motius professionals, va escatimar.

Ningú en el flamenc ha conciliat en vida tanta unanimitat. Només ell discrepava de si mateix. Quan va rebre fa 10 anys el premi Príncep d'Astúries de les arts, al preguntar-li en una entrevista què sentia a l'omplir teatres mentre que altres guitarristes no aconseguien ni ser programats, responia: «Doncs que jo tinc una trajectòria diferent, que va precedida d'un prestigi, i que la gent que em ve a veure pensa que dir a l'oficina que m'han vist els dóna prestigi a ells també». ¿Supèrbia? Al contrari. Però tampoc falsa humilitat. Era un geni fins i tot per a això. Mentre tots els guitarristes volien ser com Súper Paco, ell parlava així de la maduresa: «Un dia, de sobte, t'adones que mai arribaràs a ser Superman».