Mau Boada: «Quan tocava al tren era feliç i guanyava 80 euros al dia»

L'infatigable multinstrumentista Mau Boada toca amb Pau Riba un dijous, renta plats en un restaurant un dissabte i, en les estones lliures, regenera el folk psicodèlic català amb Esperit!, el seu projecte unipersonal. Demà edita La lluminosa, una volta al món (del krautrock alemany al blues del desert i del reggae a l'afrobeat) sense sortir del Montseny.

-¿A què li agradava jugar de nen?

-El que més em divertia era observar animals: granotes, cuques... Amb un col·lega de la classe ens escapàvem del col·legi a l'hora de dinar i anàvem a un prat a buscar pregadéus.

-Es va enamorar aviat de la naturalesa, al viure a la falda del Montseny.

-Vaig néixer a Sant Celoni. Quan jo era molt petit, el meu pare, que és científic, treballava a l'Escola de Natura de Santa Fe i feia investigacions pel bosc. D'ell se'm va impregnar l'amor a la naturalesa.

-¿Com és Ca la Cari, l'estudi en què ha gravat La lluminosa?

-És una casa a la muntanya, prop del riu. Abans hi vivia. Les sessions de gravació eren: caminar una estona, apuntar, respirar, gravar bateries... Vaig passar moltes estones sol. Una de les primeres sessions la vaig fer amb una pluja bestial. Podies veure l'explosió del verd, de la vida.

-¿Què anotava en les passejades? 

-Missatges a mi mateix: mort a l'ego, concentració en el meu interior... Em serveixen per al dia a dia i per a la música. Perquè la música és l'expressió de l'esperit. Fins ara he intentat que la meva música no passi per cap filtre racional. Que sigui sentida, no pensada. Quan he fet una cosa més pensada no m'ha convençut.

-¿Com va fer Veig la fosca?

-Un dia a Sant Celoni un amic em va dir que havia nevat a Santa Fe i em va animar a anar-hi a tocar neu. Vaig deixar el cotxe a la font de Passavets, vaig pujar gairebé fins al Turó de l'Home i al baixar em vaig asseure sota un faig. Portava la guitarra i la gravadora, i amb la inspiració vaig cantar el que em passava pel cap.

-El seu projecte Esperit! funciona autònomament. Pot gravar i tocar en viu gairebé sense suport extern.

-Això ho vaig aprendre treballant a Mumusic Circus. El meu amic Marçal va muntar un espectacle basat en la idea de mínima gent fent el màxim de coses. Ell feia acrobàcies i jo, la música: amb el bombo, la guitarra, un loop, l'harmònica... Era explotar-te a tu mateix al màxim fins a veure què podies compondre en aquell instant. I Esperit! és el mateix: veure fins on puc arribar tocant jo sol.

-I al conduir la seva furgoneta també es pot moure amb total llibertat.

-De fet, allò del circ va néixer un dia que em vaig ajuntar amb el Marçal per tocar. Ell no tenia feina i jo era reposador en un Condis. Va dir: «Demà anem a tocar a les Rambles». Hi vam anar, però la poli ens en va treure. I vam dir: «Demà tocarem al tren».

-¿Quan van fer tot això?

-El 2005. Anàvem agafant trens: a Mataró, a l'aeroport, a Tarragona... Ell tocava el violí i jo la guitarra. Allà ja vaig aprendre a tocar diversos instruments alhora. Tornàvem a les set del vespre a Sant Celoni amb les butxaques plenes de monedes i feliços. ¡Guanyàvem 80 euros cada un!

Notícies relacionades

Una consagració massiva i un aniversari total

La festa de la Fira, la festa d’‘Abril’

-¿I com porta ara tocar en sales normals i ajustar-se a una agenda?

-Bé. També m'agrada l'organització. Però trobo a faltar una mica tocar al tren. Feia molts amics. Qualsevol dia hi tornaré perquè sempre fa falta feina.