La poesia acomiada el renovador Félix Grande

La seva infància com a nen de la guerra, la seva mare, la seva dona

-la també poeta Francisca Aguirre-,

la música de Bach, el flamenc, Antonio Machado i César Vallejo van ser els pilars de la seva vida, en què va recolzar el seu últim poemari, Libro de familia, publicat fa un parell d'anys. El poeta, narrador, assagista, expert apassionat del flamenc, guanyador del Premio Nacional de Poesía 1978 i del Nacional de las Letras 2004, Félix Grande (Badajoz, 1937) va morir ahir a Madrid als 76 anys, a causa d'un càncer de pàncrees.

Considerat un dels grans renovadors de la poesia posterior a la guerra civil, entre la generació dels 50 i els novíssims, Félix Grande serà enterrat avui a Tomelloso (Ciudad Real), on, fill de republicans, va viure des dels 2 fins als 20 anys, moment en què va marxar a Madrid. Allà va començar, el 1961, a treballar amb Luis Rosales, el seu mestre, a la revista Cuadernos Hispanoamericanos, que va dirigir entre 1983 i 1996. També va ser director de la col·lecció El Puente Literario d'Edhasa (1969-1971) i de Galería (1989), revista d'art.

Del 1963 és el seu primer poemari, Las piedras, premi Adonais. Després en van arribar altres, com Música amenazada (1966), Blanco spirituals (1967), Las rubáiyátas de Horacio Martín (Nacional de Poesía) i Taranto. Homenaje a César Vallejo (1971), i també novel·les -Las calles (Premi Eugeni D'Ors 1965), La balada del abuelo Palancas (2003)-, llibres de relats  i nombrosos assajos, molts dedicats al flamenc, gràcies al qual també va guanyar el Nacional de Flamencología 1980 -Paco de Lucía y Camarón de la Isla (1998), García Lorca y el flamenco (1992), Memoria del flamenco (1976).

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

Casat amb Francisca Aguirre, guanyadora, com ell, del Nacional de Poesía, va ser pare de la també poeta Guadalupe Grande. Amb una obra traduïda a una dotzena d'idiomes, després de Las rubáiyátas de Horacio Martín va aparcar els versos durant més de tres dècades, un silenci poètic que va trencar el 2010, quan va afegir a la seva antologia, Biografía (1971), el llarg poema La cabellera de la Shoá, sorgit de la commoció que li va provocar una visita al camp de concentració nazi d'Auschwitz.

Com va dir ahir el poeta Juan Carlos Mestre, Grande va ser «algú que va comprometre la seva vida, la seva intel·ligència i la seva passió amb els perdedors, els febles i les víctimes. Va fer de la poesia un acte de legítima defensa contra els horrors d'aquest món (...) i una casa d'hostes per a tots aquells expulsats de la raó per la cruesa del sistema».