Carmen Amoraga: «M'agrada escriure de persones corrents»

Carmen Amoraga (Picanya, 1969), periodista, escriptora i regidora socialista a la seva ciutat natal, ha estat la guanyadora del premi Nadal amb La vida era eso, la història del dol, amb les xarxes socials com a crossa, d'una dona amb dos fills que perd de sobte el seu marit.

-Ja havia estat finalista del Nadal i també del Planeta. Fins ara s'havia quedat allà, a la línia...

-Quan em vaig presentar les anteriors vegades jo jugava a ser la finalista. No em plantejava que podia guanyar. Vaig aconseguir el màxim. I més perquè el Planeta el va guanyar Eduardo Mendoza. Jo hauria d'haver pagat per haver passat un mes cada dia amb Eduardo Mendoza i haver après tant d'ell. És un home encantador, meravellós, divertit. Es va llegir aquell llibre, el següent, i m'ha donat consells. Li dec fins i tot més del que jo crec.

-Vostè escriu novel·les molt intimistes però al mateix temps extrapolables a tothom.

-A mi m'agrada escriure històries corrents de persones corrents. Els grans llibres de la literatura estan plens de grans drames. A mi m'agrada escriure sobre coses que ens succeeixen a tots. Una pèrdua d'un ésser estimat és un gran drama, però ens passa a tots. Si les meves novel·les tenen èxit entre els lectors és per un procés d'identificació.

-Ahir va dir que la novel·la tenia una base real.

-La història inicial d'una persona que viu fora del seu entorn, que té dues filles al seu càrrec i que recorre a les xarxes socials a petició del seu marit, que mor, és real. És la d'una amiga de l'ànima. A partir d'això, tot el que passa en la novel·la és ficció. La meva amiga es va acollir a les xarxes socials, al món virtual, per superar la pèrdua, per explicar el que li estava passant. Perquè explicar el que et passa és el primer pas per començar a curar-te. Li vaig demanar permís per escriure aquesta història a partir de com es comunicava ella amb la gent per tirar endavant. I li vaig demanar permís per utilitzar les coses que penja a Facebook, i li vaig demanar que la llegís perquè la gent la identificaria amb la protagonista, tot i que no és ella. He canviat els temps i el desenvolupament dels esdeveniments. Però no ha pogut llegir-la. La novel·la té cinc capítols, les cinc fases del dol: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Ella s'ha identificat molt amb la primera part i no ha pogut seguir.

-¿La relació a través de les xarxes socials és una evasió, un refugi...?

-Utilitza aquest món imaginari perquè el seu món real és un món hostil. Això li serveix com a bàlsam per superar la pèrdua. Per això dic que és una història dura i trista però no una novel·la ni dura ni trista, perquè és una novel·la d'un personatge que està aprenent a perdre per aprendre a viure. Ella arriba a un moment que ha de tornar al món real. Crec que aquest és el perill de les xarxes socials, no poder tallar. Encara que jo sóc molt activa, però més a Facebook que a Twitter, perquè crec que la gent l'utilitza cada vegada més per barallar-se i insultar-se.

Notícies relacionades

Albert Villaró: «La història ficció és una mina»

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

-La seva intervenció després de rebre el premi va ser molt reivindicativa. 

-Les persones que ara per ara tenim la possibilitat que la nostra veu se senti una mica més tenim l'obligació de dir les coses que pensem. Considero que aquest és el moment de defensar els serveis públics. Els professors, perquè estan defensant a mort l'educació pública de qualitat. I, com a valenciana i periodista, em va semblar oportú recordar els meus companys de RTVV i tots els valencians a qui els han robat un dret reconegut.