Antònia Font fa història

Antònia Font va cremar les naus, ahir a la nit a Palma, a consciència i sense deixar compartiments desatesos, cuidant-se de brindar als seus seguidors un panoràmic últim viatge a les cançons de la seva vida. Van ser gairebé tres hores de concert en què el grup bandera del pop en català modern va repassar els seus èxits, els populars i els amagats, en una exhibició de maneres expressives: exploració pop, emotivitat i desvari festiu accentuant una obra que cobreix 16 anys de trajectòria.

Tercera nit consecutiva al teatre Principal, l'última i irrevocable, amb les seves 840 localitats esgotades al seu dia a altíssima velocitat. Públic variat però en què predominaven els de trenta anys, entusiastes del grup sense altres motivacions visibles (ni una sola bandera en tot el teatre). Marc noble, de brillants llotges daurades i vellut vermell, inaugurat el 1857. Embolcall neoclàssic per a un grup que també ho és i per a una nit determinada per endavant  a entrar en la història. Per conduir-la a bon port, el quintet va dissenyar un temari d'ampli espectre amb 48 cançons extretes dels seus set discos en proporcions equilibrades. Un repàs conscienciós que va ser immortalitzat ahir a la nit en àudio i vídeo amb un destí encara no decidit-.

Nostàlgia sobrevinguda i també lluïment del passat més recent: les nanocançons de Vostè és aquí, a minut i mig o dos per peça, van dominar sigil·losament el primer bloc des de la delicada arrencada amb Ballarines de ballet, i amb Tokio m'és igual com a falca afí. A Pau Debon, que no és precisament un extravertit monologuista d'El club de la comedia, l'emoció li correria per dins, ja que es va dirigir al públic amb més freqüència del que és habitual, encara que només fos per donar, simplement, les «gràcies» per assistir a «l'últim concert d'Antònia Font».

RETORN DEL COMANDANT / Després del plàcid vals Vitamina sol va arribar la primera sacsejada amb Love song, que va dur a una seqüència de cançons plena de càrregues de profunditat, ja que parlem de dos àlbums essencials, Taxi i Alegria. D'«un tal Armando Rampas, un amic que vam conèixer fa anys, quan vam començar a rodar pels aeroports» a l'emotivitat de Dins d'aquest iglú, Vos estim a tots igual i la melancòlica Alegria. Amb Holidays va arribar un moment de lluïment guitarrístic per a l'ideòleg del grup, Joan Miquel Oliver, sempre circumspecte, si bé el protagonisme en aquesta peça se'l va endur el públic, que va cantar una estrofa sencera d'una tirada, la de «No em fas por, Carmen Consuelo»...

LLETRA PREMONITÒRIA / Pau Debon també va actuar a consciència, és clar, sense canviar el característic temperament suau, que dóna a les cançons una pàtina humanista desarmant. Es va enfrontar sol al teatre cantant a cappella Cartes a Ramiro per passar-se després al rap-metal, o quasi, a Astronauta rimador. Va dedicar Bamboo «als menuts i menudes» que segueixen el grup i es va adaptar al tempo desenfadat de Me sobren paraules, una cançó de Lamparetes (2011) que conté una estrofa que al seu dia vam passar de llarg i que és premonitòria. «Me sobren paraules / però no tenc res a dir / (Cadàver, pitufo) / Me sobren paraules / D'aquí a dos anys me retir». ¿Advertència encriptada? Casual o premeditat, aquest moment de la lletra va ser acollit al Principal amb exclamacions de negació.

Sense sortir d'aquell disc, va caure la poderosa Coses modernes i el gest de complicitat  sarcàstic d'Illes Balears. Debon la va presentar amb ironia, desitjant que es converteixi en una fita per als turistes que vinguin a l'arxipèlag «en els pròxims 15 o 20 anys».

Notícies relacionades

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta

PRIMERES CANÇONS / Els dos primers discos, generalment poc citats a l'hora de glossar els grans moments del grup, van tenir quota en el repertori. Van renéixer Canta, Focs artificials i A Rússia, reflexos d'un grup que apuntava maneres sense encara haver trobat la seva identitat més distingible. A Tots els mecanismes, Debon va forçar la seva veu amb un histrionisme desbocat i, al seu terme, va presentar els seus companys per última vegada. Prolongades ovacions.

I una altra singladura èpica, la del «submarí monoplaça», Batiscafo katiuscas, antesala d'una tanda de bisos que va avançar, en un clima de festí, a través de gestes com Alpinistes samurais, Wa yeah i Calgary 88 fins a tocar sostre amb un reflex del primer disc rumb a Viure sense tu. Paraules d'agraïment. «Per estar amb nosaltres tots aquests anys». Molts amics sobre l'escenari, inclosa la inspiradora i real Antònia Font. I una estrofa flotant en l'aire. «Dolça besada, te gust de que s'acaba / Punt i principi de viure sense tu». ¿Viure sense Antònia Font? Intentarem superar-ho.