Antònia Font es desintegra

La dissolució d'Antònia Font, anunciada ahir a través d'un comunicat, és dolorosa per als seus molts fans, però no ha de convidar a les lectures descoratjadores de caràcter més general, perquè els mallorquins deixen al seu pas una escena molt més interessant de la que es van trobar quan es van crear, el 1997. Aquesta ha estat una de les seves funcions, encara que no ho sabessin: trencar el gel i inventar una nova manera de concebre el pop, sense pautes seculars, una relació renovada i refrescant amb la llengua catalana, estimulant així la creació de molts grups que van aprendre amb ells a crear sense por els seus imaginaris.

El quintet va llançar ahir la notícia recorrent a la seva discreció habitual. Ni roda de premsa, ni declaracions. Els músics estan aquests dies a Mallorca amb els seus telèfons mòbils poc operatius. Si, fa 12 anys, Sopa de Cabra va anunciar la seva dissolució en vigílies d'editar un disc i oferir una gira, Antònia Font no utilitza l'adéu com a ganxo per vendre entrades ni compactes, sinó al final d'una temporada escènica i promocional, la del disc Vostè és aquí (2012). Això sí, les 850 localitats del concert de comiat, el 27 de desembre al Teatre Principal de Palma, es van esgotar ahir en poques hores, i hi haurà una actuació més en una data que encara s'ha de determinar.

En el seu comunicat, el grup sub-ratlla que la separació es produeix de comú acord i en termes amistosos, «sense controvèrsia ni traumes interns», després de considerar que ha culminat un cicle creatiu i que Vostè és aquí, el seu atrevit disc de 40 microcançons, «culmina» la seva trajectòria i «és un digne epitafi per a una carrera que no encaixaria un pas enrere». Aquesta última frase convida a atribuir al grup una sensació d'esgotament creatiu.

PER SORPRESA / Encara que el fantasma de la dissolució havia sobrevolat el grup alguna vegada (sobretot en el període previ a l'edició de Lamparetes, el 2011, quan van transcórrer cinc anys sense publicar material nou), la notícia ha caigut per sorpresa. L'agost passat, Pau Debon, cantant de la banda, declarava a aquest diari que desconeixia quins eren els plans de l'ideòleg Joan Miquel Oliver. «No s'està mai quiet; sempre està pensant coses i component. Tot és possible», afirmava. Vostè és aquí era poc homologable amb els discos pop, tots proveïts de cançons amb potencial de single, que Antònia Font havia publicat en el passat, i era temptador veure'l ja com un projecte d'Oliver en solitari que va acabar sent assumit pel grup. El retrat d'un Oliver inquiet i necessitat d'experiències en nous contextos, amb altres músics, guanya definició. També el d'un grup amb uns integrants que ja s'acosten a la quarantena, han format famílies i als quals sedueix la perspectiva d'un altre tipus de vida.

¿Quin llegat deixa Antònia Font? Set discos d'estudi i dos en directe que han tingut un paper troncal en la renovació de l'escena pop catalana (encara que mallorquins, han tingut aquí el seu mercat i el seu circuit més potents, i catalans són la seva discogràfica i el seu management) i en català. Discos com Alegria o Taxi, juntament amb els que van llançar després del canvi de segle Adrià Puntí i Quimi Portet, van animar una generació de grups (i oients) a atrevir-se amb el pop en la llengua d'Espriu superant així els recels derivats de la quinta anterior, la del rock català dels anys 90. Per això, si la separació de Sopa de Cabra va ser saludada com el final d'una era, ara el titular seria «Antònia Font ho deixa, i la història continua».

Notícies relacionades

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta

BUSSEJADORS I ASTRONAUTES / Són també culpables que l'adjectiu «surrealista» hagi corregut com una plaga, i s'hagi aplicat a grups que no ho són. Però la versió original és seva, encara que en sintonia amb pioners com Sisa o Pascal Comelade. Hi ha una barreja de fantasia i emotivitat, expressada a vegades a través de textos sobre bussejadors, astronautes o exploradors, en què el grup ha acotat un territori genuí. I hi ha humor, benvingut en l'escena pop independent ullerapasta, que el va acabar acollint després d'anys picant pedra. També ho va fer un públic restringit però despert i sense prejudicis que el grup va anar cultivant a poc a poc en ciutats com Madrid, Sevilla o Múrcia.

Com apuntava ahir Pau Vallvé a aquest diari, «Antònia Font va ser una de les bandes que van estirar del carro». Però ara, aquest carro corre gairebé sol, empès a la vegada per molts músics que amb prou feines gatejaven el 1997.