REPOSICIÓ AL GOYA D'UN GRAN ÈXIT DE LA PASSADA TEMPORADA TEATRAL

Les dues cares de 'Barcelona'

Emma Vilarasau i Míriam Iscla declaren la seva emoció pel retorn de l'obra de Pere Riera

A la plaça de Sant Felip Neri 8 Vilarasau i Iscla, en un escenari dels bombardejos del 38.

A la plaça de Sant Felip Neri 8 Vilarasau i Iscla, en un escenari dels bombardejos del 38. / ELISENDA PONS

2
Es llegeix en minuts
JOSÉ CARLOS SORRIBES
BARCELONA

Són dues cares d'una mateixa dona. «Són dues Barcelones», diu Míriam Iscla citant Pere Riera, el responsable d'un dels grans èxits del passat curs teatral. Barcelona ha tornat a la cartellera, ara al Goya, amb la seva història de supervivència en una família burgesa de la zona alta de la capital catalana, i amb la seva història de l'amistat contra vent i marea entre dues dones d'aquest clan, l'Elena (Emma Vilarasau) i la Núria (Míriam Iscla), sota els ressons terribles dels bombardejos del 1938.

La mateixa emoció que va inundar la Sala Gran del TNC, i que també s'ha viscut en els bolos (els dos últims a Manacor), transmeten les protagonistes. «Abans dels assajos, al llegir l'obra, ja ens emocionàvem. Recordo que ens vam trucar i estàvem totes dues plorant», explica Vilarasau. La connexió entre les dues actrius és total, i això que no havien treballat mai juntes, però sí que ho havien fet per separat amb Riera, que les ha unit en rols una mica diferents dels que defineixen la seva carrera. «Em va dir que volia que fos més pallassa, que provés coses que no havia fet mai. Fins i tot li vaig dir que veia més la Míriam en el personatge», explica Vilarasau. «A mi, que tinc fama de fer més comèdia [per la seva etapa a les T de Teatre], em va posar a l'altre costat», corrobora Iscla.

Notícies relacionades

«L'Elena és una artista del Paral·lel de l'època, compromesa, que vol fer la revolució. Però quan les coses es compliquen, opta per la seva vida i se'n va a París, on triomfa abans de tornar», diu Vilarasau del seu personatge. «La Núria, per contra, no pot triar aquesta via lúdica; és més seca. Decideix quedar-se perquè té una família i uns principis», apunta Iscla.

Totes dues responen al perfil d'una època, la republicana, en què les dones van adquirir un paper rellevant. «Van creure i van reclamar els seus drets. Comparat amb el franquisme, va ser el dia i la nit», afirma Vilarasau. «El nivell d'activitat i de militància femenina va ser brutal», afegeix la seva col·lega. En el que també coincideixen és que Riera dibuixa rols de dona amb mà mestra. Segons Vilarasau, «té una sensibilitat especial». Per Iscla pot obeir al seu entorn pròxim: «Ell sempre diu que la seva família era un matriarcat». I elogien també el seu risc, com ressalta Vilarasau. «No tothom va entendre que al final de la primera part es canti La santa espina. Però la gent es defensava de les bombes cantant i era la cançó popular de l'època».