Texas, èxits pop de tercera via

Texas es va moure, durant anys, en un camp mainstream però elegant i amb inquietuds que, tot sigui dit, no li va estalviar el menyspreu de la quinta indie, sempre tan amistosa. Però els seus èxits, col·locats així, en fila índia, com dijous a Razzmatazz, escenari en què els escocesos van debutar a Barcelona el 1989 (primer a la sala 2 i, mesos després, a la gran), es digereixen amb plaer. Sharleen Spiteri segueix cantant la mar de bé i se la va veure còmoda en el so adult, vagament vintage, de The conversation, retorn de Texas després de vuit anys de parada.

Sala amb bona entrada (1.600 persones) i un grup teloner, Holy Bouncer, barceloní i de membres de divuit anys, que va sacsejar el llegat art-punk amb actitud i denominació novaiorquesa. Esperem el seu primer disc.

Públic texà amb domini dels trentins, segurament pescats en els temps poppy-soul de White on blonde (1997) i The hush (1999) més que amb el rock amb arrels però higiènic de Southern (1989). Impressió confirmada al comprovar el descontrol generat, en la talaia de la nit, per les aclamades Black eyed boy, Summer son i Say what you want. Vestigis feliços dels temps en què la MTV era un cadena de música que construïa èxits.

Notícies relacionades

La Tourette, un ens «malèvol»

Rosalía i l’afany de control

Però Texas no es va assentar en la nostàlgia i va interpretar mitja dotzena de cançons noves que van expressar la proximitat de col·laboradors com Bernard Butler (guitarrista original de Suede) i Richard Hawley: aquest halo de Roy Orbison que sobrevola If this isn't real i, més encara, Dry your eyes. I hi va haver rock a Detroit city, pont amb el so dels seus primers discos.

GUITARRA FIABLE / El còmplice preferent de Spiteri, Ally McErlaine, recuperat recentment d'un aneurisma cerebral, va atraure les mirades en el solo de guitarra d'Everyday now, única (i substanciosa) menció al primer àlbum juntament amb I don't want a lover. Del segon no en va caure cap, i del tercer, So called friend. Va tenir més pes la collita del període 1997-2000 amb la repesca dels singles Once in a lifetime, When we are together, In demand i Inner smile, partitures d'un digne pop de tercera via, ni rematadament comercial ni alternatiu, que va sonar amb consistència i esveltes interpretacions vocals. Cap a uns bisos que, en aquesta gira, culminen amb un clàssic soul: a Razzmatazz es va triar la spectoriana River deep, mountain high (Ike & Tina Turner). Va sonar en versió blue-eyed soul sense sentiment de culpa.