Jérôme Ferrari: «El fet és que les coses s'acaben»

Tot i irradiar una gran serenitat, Jérôme Ferrari (París, 1968) parla endimoniadament ràpid. Aquest professor de filosofia d'arrels corses, de qui l'any passat Demipage va publicar Donde dejé mi alma, ha estat beneït amb l'últim Goncourt per la seva novel·la El sermó sobre la caiguda de Roma (La Magrana / Mondadori), una elegant narració de llargues i sinuoses frases amb què, entre altres coses, demostra la vigència d'un pensador del segle V com sant Agustí. La ment veloç de l'autor traça ponts entre passat i present.

-¿Què és el que li va interessar del sermó de sant Agustí? 

-Exactament la frase en què es diu que «un món és com un home, neix, creix i mor». L'objectiu d'aquell sermó era sacsejar la moral d'uns fidels que davant la caiguda de l'imperi romà van creure que havia arribat la fi del món, que tot s'havia acabat. Agustí diu que no hi ha res de nou, que és vergonyós lamentar-se perquè s'han cremat unes velles pedres. «¿Què és el que us feia pensar que Roma seria eterna?», pregunta. La idea matriu del llibre és que tant fa que una cosa duri més o menys, el fet és que les coses s'acaben.

-La seva novel·la adquireix un nou significat en una Europa que està sumida en una sensació de final d'època. No sé si això és la caiguda de l'imperi romà, però potser s'hi assembla.

-No n'era conscient quan escrivia, però no per no haver-hi pensat deixa de ser una lectura legítima. No és casual que en el cine i en la literatura la imatge de l'apocalipsi es repeteixi una vegada i una altra en els últims temps. Com a exemples tenim La carretera, de Cormac McCarthy, i tantes i tantes pel·lícules de Hollywood.

-En totes les seves novel·les bull la idea de la fi del món. Sorprèn que una persona tan jove estigui obsessionada amb això.

-No sé si es pot fer seriosament filosofia sense estar afectat d'una manera carnal per aquesta mena de qüestions. Si no fos així la filosofia seria un joc de paraules i de lògica sense cap significat.

-En realitat la novel·la està parlant d'un món molt petitó, un bar contemporani que dos joves idealistes munten a Còrsega i que com en el discurs del sant, neix, viu i mor.

-Un bar té totes les característiques d'un micromón. En un bar de poble cristal·litza la vida de diverses persones i crec que difícilment es pot imaginar un món estètic més petit que aquell. És un escenari tancat i tràgic.

-¿Que hi ha de vostè en aquests dos joves?

-Home, jo no he regentat mai cap bar, però als 20 anys sí que vaig ser professor, periodista i aturat a Còrsega, la terra de la meva família. Allà em vaig traslladar des de la banlieu parisenca on vivia, un barri realment horrible on tenia la sensació d'estar a l'exili.

-Va anar a buscar la seva identitat i es va trobar amb un fort sentiment independentista.

-Allà als anys 70 i 80 la reivindicació de la llengua corsa era indissociable de la política. Tots els joves formàvem part d'un moviment que en els 90 va començar a patir escissions que van donar lloc a odis molt violents que van provocar un saldo de 15 morts. Aquella gran desil·lusió em va produir una desconfiança absoluta en aquella militància, perillosa i falsa, encara que les meves idees lingüístiques no hagin canviat.

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

-¿S'atreveix a establir un paral·lelisme amb l'independentisme català?

-No conec a fons l'independentisme català, però crec que les semblances només són superficials. Les dues regions no es poden comparar. Còrsega és una de les regions més pobres de França i la nostra llengua està en vies d'extinció. La política centralitzada de França no té res a veure amb la situació d'Espanya després del franquisme. A més, la situació acadèmica de Catalunya és una cosa impensable al meu país.