El medievalista Martí de Riquer mor als 99 anys

Havia dit més d'un cop que l'únic passat que li interessava era l'Edat Mitjana.  Però els fets i obres del medievalista, filòleg i acadèmic Martí de Riquer (Barcelona, 1914), que va morir ahir als 99 anys, demostren que no era exactament així. Estudiós del Quixot, del Tirant lo Blanc, de la lírica trobadoresca i de les justes cavalleresques, narrador de la història de la seva família aristocràtica al llarg de 15 generacions, membre degà de la Reial Acadèmia Espanyola, deixa desenes d'obres editades i centenars de deixebles a qui va encomanar la passió per la literatura a les aules de la plaça de la Universitat, en aquelles lliçons en què entrava i sortia de l'aula parlant.

De Riquer (Martí o Martín depenent de la llengua del text que firmava), que es va definir com un «estudiós d'una sola cultura que s'expressa en dues llengües», va descobrir de molt jove el Quixot (en va publicar quatre edicions, el 1944, 1950, 1962 i 1990, i nombroses obres d'investigació i divulgació) i va ser aquesta obra la que el va portar al Tirant i la literatura catalana. Entre les obres destaquen La lírica de los trovadores (1948), Los cantares de gesta franceses (1952), El arnés del caballero (1969), Aproximació al Tirant lo Blanc (1990), la monumental Los trovadores (1975, reeditada recentment), Cervantes en Barcelona (1989) i Para leer a Cervantes (2003).

JOVENTUT I GUERRA / Autor d'articles sobre clàssics catalans a la revista Mirador durant la república, el 1937 va fugir a França per unir-se a l'Exèrcit de Franco a les files dels requetès del Terç Nostra Senyora de Montserrat. «No vaig canviar de bàndol, únicament vaig fugir de la barbàrie», va explicar en la seva última entrevista a aquest diari. Va combatre a l'Ebre, va perdre un braç en els últims mesos de la guerra i va entrar a Barcelona com a vencedor: professor de la Universitat de Barcelona des del 1942, el 1950 va accedir a la càtedra d'Història de les Literatures  Romàniques.

Iniciador de la Història de la literatura catalana de l'editorial Ariel, publicada entre el 1964 i el 1987, que van completar Antoni Comas i Joaquim Molas, el mateix Salvador Espriu li va reconèixer que havia prestat «un servei immens a la cultura catalana, en català, en castellà o en altres de les moltes llengües que sap». Va ser autor també d'una influent Historia de la literatura universal (1957) juntament amb un altre filòleg tan allunyat dels seus postulats polítics com José María Valverde.

A la universitat dels anys 60 i 70, Riquer va deixar nombrosos deixebles fidels, de moltes generacions diferents, com Francisco Rico, Joaquim Molas, Jordi Llovet o Aina Moll. La relació amb ells li va fer jugar un paper de pont amb noves generacions de l'antifranquisme. Vicerector de la Universitat de Barcelona, el 1966 va defensar  molts dels participants en la Caputxinada i va dimitir del seu càrrec.

La passió de Riquer per la narració (no s'oblidava mai de destacar les facetes més jocoses d'una obra com el Quixot o la condició de reportatges de la història fins i tot d'obres com la Chanson de Roland)  va quedar clara en un dels seus llibres clau, el seu Quinze generacions d'una família catalana, la història de la seva família des dels primers documents conservats (del segle XIV).

Notícies relacionades

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta

L'any 1960, Martí de Riquer es va fer càrrec d'un semestre de classes de literatura espanyola amb l'aleshores príncep Joan Carles, a més d'introduir-lo en la llengua catalana. En una ocasió, el Rei va arribar a presentar-lo a la Reina com «el meu mestre», i a l'arribar la democràcia va ser nomenat senador per designació reial. «He sigut el que ha dit menys tonteries al Senat, perquè no hi he obert la boca ni una sola vegada», feia broma.

L'any 2008, Glòria Soler i Cristina Gatell li van dedicar una biografia, Martí de Riquer. Viure la literatura, que va ser mereixedora del premi Gaziel de memòries.