Sergi Pàmies: "Sóc fill d'una tragèdia absurda i fratricida"

Sergi Pàmies (París, 1960) torna a esprémer un vitamínic suc a la brevetat del conte. A 'Cançons d’amor i de pluja' (Quaderns Crema) l'autor de 'Si menges una llimona senser fer ganyotes' (2006) trena novament, en 26 relats, temes com l'amor i el pas del temps amb l'autobiografia que ja va temptejar a 'La bicicleta estàtica' (2010) amb la mort del seu pare, el líder del PSUC Gregorio López Raimundo. Ara acomiada la seva mare, l'escriptora i política Teresa Pàmies.

--¿Plovia quan es va enamorar? Escriu que l'amor dura més si plou.

--Feia bon temps. L'amor al llibre sorgeix per aquest descobriment científic que limita l'amor a unes reaccions químiques. Però això no justifica ni explica tot el que fem per amor. Jugo amb els tòpics, l'amor a primera vista, la pluja... L'amor, el que més ens marca la vida, comença com una gran ficció i acaba d'una manera extremadament realista.

--'El nínxol' és un homenatge al seu oncle Alberto, la mort del qual, a l'inici de la guerra, en un control anarquista, va influir en el compromís del seu pare i el seu altre oncle, supervivent dels nazis. 

--És l'episodi més important de la història de la família. Va marcar de manera brutal la vida del meu pare i el meu oncle. Jo sóc fill d'allò i els meus fills també. Som fills d'una tragèdia absurda, i fratricida, perquè el van matar els del seu mateix bàndol. Sense aquest episodi traumàtic, els meus pares no s'haurien conegut i jo no hauria nascut. Som fills del destí.

--Escriu de gent que plora. ¿Tenim motius per fer-ho? 

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

--Plorem molt. Hem mimetitzat el plor per les sèries i el cine i l'hem banalitzat. Hem passat d'una contenció repressiva malsana dels nostres pares a un 'campi qui pugui' lacrimogen. Plorem igual perquè s'ha mort el pare que perquè s'ha mort Chanquete.

>>Llegiu l'entrevista completa amb l'escriptor Sergi Pàmies a e-Periódico