A cegues, potser perduts

La majoria dels lectors de Coetzee al nostre país van entrar al castell de la seva obra per la porta principal, anomenadaDesgràcia. Una novel·la adusta, dura, sòbria i intensa. Els que van voler endinsar-se en aquella impressionant construcció van acudir a la seva obra anterior i van confirmar una intensitat similar aL'edat de ferro. És possible que fos una mica menor la quantitat de gent disposada a seguir el viatge cap a les coves interiors de l'edifici cada vegada més fosc i paradoxalment lluminós:Vida i època de Michael K, Foe,El maestro de Petersburg oEsperant els bàrbars. Totes elles incorporaven una novetat respecte aDesgràcia: a més d'exigir un esforç lector més gran, el convidaven a repassar la seva biblioteca de clàssics amb urgència. El passeig portava a habitacions presidides per grans retrats de mestres com Kafka, Defoe, Dostoievski.

Amb el temps, i gràcies a la valentia del seu arquitecte, l'edifici s'ha anat tornant clàssic i al mateix temps irreconeixible. Obres una porta i apareix una sala de conferències presidida per unaElizabeth Costelloque sembla ser i no ser Coetzee, gires la cantonada d'un passadís i entres aHome lent, on ressona la veu del novel·lista que buscaves (el que, diguem-ho clar, t'agradava de veritat i no et desconcertava tant), però asseguda a la butaca torna a haver-hi la Costello. T'atures en qualsevol dels seus espaterrants racons autobiogràfics i el fantasma de la ficció et parla a cau d'orella. LlegeixesDiari d'un mal anyi t'imagines les riallades de l'arquitecte amb els plànols trencats a la mà.

Tota aquesta introducció serveix per il·lustrar que qui firma això, aquest lector particular, fins ara s'havia sentit a gust fins i tot en les habitacions més incòmodes d'aquesta casa. I no obstant, a l'arribar aLa infancia de Jesúsha topat de cara amb una tàpia. El llibre té factura de novel·la convencional, si és que tal adjectiu ha pogut aplicar-se alguna vegada al geni de Coetzee: un pare i un fill, Simón i David, arriben a una terra nova, anomenada Novilla, i ingressen en un centre de reubicació mentre aprenen espanyol. Vénen d'una llarga peripècia migratòria. Reben un tracte poc més que correcte. Mantenen diàlegs filosòfics en un territori que sembla exercir una espècie d'influència amnèsica sobre els seus habitants. Convencen una dona que és, malgrat que ni ella ho recorda, la verdadera mare de David. La tendència de la societat a reprimir l'inconformisme del noi ens aboca a una nova migració final. La migració, per cert, està en els fonaments de tot l'edifici de Coetzee.

En la seva fase més experimental, Coetzee acostuma a proposar-nos un canvi en el paradigma del suspens: passem de preguntar-nos «¿com s'acabarà això?» a una cosa més bàsica encara: «¿què dimonis estic llegint?». I al final, com en tot bon suspens, obtenim un petit besllum, una cosa que dóna sentit a tot l'esforç anterior. En aquest cas, el mecanisme no funciona. L'aplom amb què l'autor es mou per l'edifici no significa que els seus passadissos estiguin ben il·luminats. És molt probable que ell sàpiga on va, però com que no ens ho fa saber, caminem consumits per la inseguretat: ¿s'ha perdut ell? ¿O som nosaltres, encegats per la ignorància, els que no veiem el camí?

3LA INFANCIA DE JESÚS

J. M. Coetzee

Notícies relacionades

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

‘Germans de sang’ omple el Condal

Trad. Miguel TempranoSFlbMondadori

271 pàg. 17,90 €