Tirar pel dret

Com que no hi havia manera que ningú m'encarregués un guió o portés al cine algun dels meus llibres, vaig decidir tirar pel dret i optar pel bonic sistema del m'ho faig jo tot solet. Amb aquesta finalitat, vaig escriure un guió titulatLa casa del dolor-una comèdia negríssima ambientada en el lumpen barceloní- i, portant-la sota el braç, em vaig dedicar a assetjar productores diverses de Madrid i Barcelona. Mentre m'anaven fent fora de totes sense gaires contemplacions-sí, d'acord, no m'havia pres la molèstia ni de rodar un curt, però tampoc n'hi havia per tant-, vaig redactar la mateixa història en format de novel·la. Planeta la va publicar el 2002... Més o menys per les mateixes dates en què, ¡finalment!, un productor es va oferir a fer els meus somnis realitat.

Es tractava del madrilenyJuan Alexander, que en aquella època era un dels productors més sòlids d'Espanya gràcies a una espantosa, i per tant popular, sèrie de televisió tituladaAna y los siete, protagonitzada per la impagableAna Obregón en el paper d'una noia de vida alegre reciclada en mainadera. En aquells temps del cuplet, aixecar una pel·lícula a Espanya no era la tasca titànica que és ara: en un termini de temps molt raonable,Juanva obtenir el vistiplau de la FORTA -les televisions autonòmiques solien entrar en bloc en els projectes, tot i que

TV-3 s'hi va resistir tant com va poder- i Canal +. Vam rodar a finals del 2002 i l'experiència va ser una de les més gratificants de tota la meva vida: jo fins llavors només havia matinat al col·legi i a la mili, però a les sis del matí em llevava eufòric per enfrontar-me al meu nou i fascinant ofici. El millor del món, creguin-me. De sobte, cinquanta persones fan tot el que els dius. Sí, et passes el dia responent preguntes i si no saps què dir, t'ho inventes. Sí, amb els actors s'ha de fer de pare, psiquiatre, capellà, germà gran imotivational speaker, ja que en tots conviu una autoestima fora mida amb una inseguretat aterridora, però més val que ho facis, ja que d'ells depèn que la teva maleïda pel·lícula se la cregui algú.

Prèviament va caldre fer els deures, és clar: envejo els cineastes que es presenten conceptualment en pilotes alset a veure què se'ls acut, però jo no m'atrevia a mostrar tan saludable desinhibició. Per això em vaig passar una setmana amb l'operador,David Omedes, a la residència empordanesa de la seva mare,Rosa Regàs, dissenyant la pel·lícula, pla a pla, i després l'hi vaig fer dibuixar tota a un amic del món del còmic,Adolfo Usero. Es tractava d'iniciar el rodatge sense excessius atacs de pànic.

Notícies relacionades

¿On és Martin Margiela?

La People in Red Barcelona destil·la solidaritat i glamur

No n'hi va haver. Tot va transcórrer -més o menys- en santa pau, i va ser un gust veure que bé que havien entès els seus respectius personatgesIngrid Rubio, Alberto Sanjuán, Emilio Gutiérrez Caba oManuel Manquiña. Avui encara no tinc clar que la granAgata Lys sabés en quina pel·lícula s'havia ficat, però tant hi fa: jo adoro aquella dona des dels temps que era un mite eròtic de la transició.

La pel·lícula es va acabar dientFes el que vulguis amb mi,va aguantar cinc setmanes en cartell, va viatjar a un munt de festivals -el meu favorit, el que organitza a Los Angeles l'American Film Institute-, em va proporcionar una nominació al Goya al millor director novell -no me'l van donar- i va aconseguir que em fes la il·lusió que havia entrat per la porta gran en el món del cine. Una vegada més, m'equivocava, com ben aviat vaig poder comprovar.