La morbosa atracció d'Ofèlia

No et miris el Riuno ha estat escrit per un autor consagrat, no ha estat publicat per una gran editorial, no és una novel·la de lectura fàcil. Això no obstant, ha estat finalista del premi Crexells i mereix que li dediquem la nostra atenció per sobre de novel·les oportunistes. Aquest segon llibre de Mònica Batet (el Pont d'Armentera, 1976) no és només centreeuropeu per l'ambientació i els antropònims, sinó per la manera com està escrit.No et miris el Riu ens acosta a tres vides relacionades amb la mort per ofegament en una mateixa ciutat, cadascuna narrada des d'un punt de vista diferent: la dona temptada per ofegar-se, el pare i la germana de dos ofegats. Tots tres personatges es relacionen en unes trobades setmanals on els familiars supervivents narren les seves experiències.

L'estil es manté idèntic al llarg de la novel·la: sense diàlegs, sense paràgrafs curts, sense descripcions -excepte dels ofegats-, sense concessions a l'humor, a la ironia, als sentiments. El resultat és una prosa opaca, abstracta, greu, freda, claustrofòbica com els fets que explica.

Quan tanquem el llibre queden moltes preguntes per respondre i una atracció morbosa pels ofegats, que sovint apareixen embellits. Aquesta atracció es manifesta en un periodista que dedica la seva vida a fer el recompte dels ofegats, i en un grup d'artistes de la innominada ciutat del riu que van participar en una exposició tituladaOfèlies. Després d'estudiar tots els casos, el pare d'una de les víctimes troba unes determinades pautes en les aparicions simultànies (que és una de les variants amb què es presenten els ofegats), però no arriba a cap conclusió, si bé sembra en la ment del lector dubtes sobre la fatalitat dels fets. També és versemblant vincular alguna de les morts amb relacions prohibides, actituds repressives i silencis prolongats.

Amb raó la crítica ha comparatNo et miris el Riu ambTwin Peaks i amb Amélie Nothomb, si bé ens inclinem més a vincular-la amb autors alemanys de la primera meitat del segle XX com Robert Musil o Hermann Broch, amants de personatges desdibuixats i de paràboles fosques. Però a qui s'assembla més Batet és a ella mateixa, que en el primer llibre,L'habitació grisa (2006), ja creava un ambient tancat i obsessiu, ple de secrets.

Notícies relacionades

Biel Mesquida publica el poemari ‘Trast’, «un crit davant la destrucció»

Tractaments estètics per a homes

3NO ET MIRIS EL RIU

Mònica Batet. Meteora. 176 p. 18 €