Julio Iglesias, sense limitacions

Va ser un Julio Iglesias canònic i atent al cançoner de tota una vida; subministrador, com és el seu costum, de misteriosos pensaments filosòfics, garant d'una reivindicativa llatinitat i espanyolitat i, en la recta final del recital, tendent a la sobreactuació vocal i gestual envoltat de salves d'aplaudiments. És a dir, tot segons un guió secular que els últims anys el cantant madrileny ha reeditat a Cap Roig i el Liceu. Dimecres va ser en el naixent Festival de Pedralbes, davant d'un públic molt afí que va acabar aixecant-se dels seients i acostant-se a l'escenari per aclamar-lo. «¡Ets gran!».

Les seves vocalitzacions van ser més contingudes i ajustades als originals que en altres visites recents, sobretot en la primera hora de recital, cosa que va permetre al seu fans disfrutar de peces comAmor, amor, amor(la primera de la nit, acompanyada per sincronitzades coreografies i gràcils murmuris de les tres coristes),Nathalie (inspirada en el clàssic rusOjos negros),Un canto a Galicia i Me olvidé de vivir, que va recórrer a ritme àgil, mentre demanava una tireta per curar-se una petita ferida a la mà i piropejava un admirador il·lustre, el tennista Rafa Nadal, assegut a la platea. «El personatge que més ens ha fet somiar els últims 30 anys», va saludar. So embuatat, fixat en un teclat que proporcionava harmonies difuminades.

Segurament els coneixedors de la seva obra preferirien que en els seus recitals aprofundís en el seu repertori propi, però Iglesias sempre recorre a estàndards per a tots els públics. DeCaruso, de Lucio Dalla, a un afectatNe me quitte pas, de Jacques Brel, i aCareless whispers, de George Michael, amb solo de saxo ric en postures; totes, cantades en la seva llengua original. I després, la quota llatina, amb un parell de tangos d'ensenyament bàsic,A media luz iLa cumparsita, amb exhibició d'una parella de ball i interpretades amb una actitud vocal aliena al caràcter riuplatenc.

L'explosió d'hispanitat es va consumar a l'orgullosaMe siento de aquí, amb una lletra que enumera diversos gèneres i ritmes de la música llatina (la guaracha, elson, el mambo), als quals en va afegir un de nou: «La sardana em corre per les venes». A l'acabar va anar una mica més lluny. «Catalunya forma part imprescindible d'aquesta terra meva», va apuntar, inspirant una ràfega d'aplaudiments. Va elogiar els països que mantenen «la gent junta, com la Xina i l'Índia, amb les seves religions i ànimes diferents».

Va recórrer després a la mística deLa carretera(«Me estoy quedando solo sin gasolina/Llueve y está mojada la carretera») i al record deManuela, amb una primera part interpretada a veu i teclat, una pauta habitual en elcànon Julio. Amb aquest tractament mínim, destinat a ressaltar les seves inflexions vocals, va cantarDe niña a mujer, emfatitzant cada vers.

FILOSOFIA RECREATIVA / Una constant dels seus recitals són les insondables

declaracions filosòfiques, no sempre fàcils d'interpretar. Exem-

ples: «M'hauria agradat no tenir temps, però en tinc», o «la gent que fa somiar normalment no somia».

Notícies relacionades

Azcón: "La sentència del TS s’ha de complir a les bones o a les males"

Lucía Cerezo, la jove sensació del ‘romantasy’

Crazy va desplegar la seva suau ca-

dènciabluesy, i un primer assalt aMe va, me va va insinuar que el final s'acostava. Reforçant el personatge, una apropiació del repertori de Sinatra ambMy way, convertida enA mi manera, i tres fetitxes de la seva discografia:Abrázame, Hey! iLa vida sigue igual, enllaçades amb unreprisedeMe va, me va. Amb un Julio que ja rendia més honors a si mateix que a les seves cançons: estirant síl·labes, mesurant silencis, assaborint cada estrofa. I desfermant el fervor de la platea. «¡Ets gran!». Retirada i sentit missatge de correspondència. «Gràcies per tots aquests anys».