Una odissea amb Muse

No només les dives pop i els ídols teenager convoquen multituds. Després de les visites, aquesta temporada, de Lady Gaga, Justin Bieber i Rihanna, ahir a la nit va ser Muse, un grup de rock que conjuga corpulència, èpica i emotivitat, el que va protagonitzar una sessió musical de masses. El grup britànic, de Devon, no va omplir l'Estadi Olímpic, meta ambiciosa i arriscada, però convé recordar que les 36.000 persones que va atraure equivalen a dues vegades el Palau Sant Jordi.

Muse és un grup de paràmetres grandiosos, en sintonia amb el model de stadium rock encunyat als 80 i molt lluny de l'educació general bàsica alternativa. Ahir a la nit va oferir un espectacle dissenyat per captivar i impressionar grans audiències, en què l'escenografia (pantalla de vídeo gegant de superfície partida, columnes lluminoses que emergien al sostre de l'escenari) feia joc amb cançons de robust sistema nerviós, instrumentacions aparatoses i tornades en recerca del clímax emocional.

Muse va començar ahir a la nit a funcionar amb pompa i circumstància, després de salves i flamarades que van donar pas a la primera cançó, Supremacy, del seu últim disc, The 2nd law, amb un ritme apaïsat i exòtic hereu de Kashmir, de Led Zeppelin, i un Matthew Bellamy amb veu de falset. A les pantalles, engranatges industrials que van ser substituïts per dibuixos animats que evocaven els tres titulars del grup en la següent cançó, Supermassive black hole, amb la seva línia de baix mastodòntica. Ritme sinuós que va derivar en funky a Panic station i en un rock amb additius electrònics de vella màquina de videojocs a Bliss. Una cançó habitual del repertori, Resistence, va ser substituïda per la celebrada Hysteria, mentre Bellamy començava a prendre possessió del petit escenari alternatiu, situat a prop del centre de la pista de l'Estadi.

La diversitat de modes sonors, del rock voluptuós al funk electrònic i de l'èpica guitarrera (solos heavy inclosos) al crescendo baladístic consolidat al piano va donar al repertori un recorregut ple d'accidents geogràfics. Si una virtut té Muse és que no hi ha dos temes iguals. Animals va mostrar la seva complexió malaltissa, de tensió a l'alça, i un solo d'harmònica va precedir la robusta Knights of Cydonia.

UN TOC DE QUEEN / El grup va repescar la seva versió de Dracula mountain, del grup californià Lightning Bolt. Tot un contrast amb el lirisme de United States of Eurasia, una peça en què Muse de sobte sembla retre homenatge a Queen amb les seves capes vocals èpiques. La solemnitat, aquest cop sobre un ritme bluesístic que queia a plom, va ser a més amb Feeling good, abans de l'eficaç Follow me, i de la hardrockera Liquid state, cantada amb competència pel baixista, Christopher Wolstenholme.

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

Bellamy, que tot just va anar més enllà del «bona nit, Barcelona» i «muchas gracias», va tirar una vegada i una altra de falset, com a Madness, i va deixar que el públic improvisés estrofes de The house of rising sun sobre el riff de guitarra abans de Time is running out. Escena d'entrega a la pista. Alfombra de braços amunt. El conegut pla fideuà.

Després de Stockholm syndrome el grup va procedir als bisos. Blackout, va comptar amb l'aparició d'una bombeta gegant voladora. Als seus peus un equilibrista va traçar atrevits moviments. Bellamy es va deixar grapejar per les primeres files i va treure a passejar una bandera espanyola que va provocar estridents xiulets i que aviat va substituir per una samarreta del Barça, que va ser més ben rebuda. Un robot de mirada rogenca el va acompanyar camí de Plug in baby, rumb a Uprising i Starlight. Implacable rock simfònic per a una nova era.