Adéu a un actor de raça

Cinquanta anys d'intensa vida i carrera professional es van apagar ahir en un hospital de València. Pepe Sancho, una icona de la història de la televisió espanyola, va morir als 68 anys víctima d'un càncer. La malaltia ja li va impedir, al gener, estrenar La amante inglesa, l'obra de Marguerite Duras que es representa actualment a Madrid. Si el teatre va ser la seva passió, va trobar en la televisió una enorme popularitat com a El Estudiante, de Curro Jiménez, la llegendària sèrie que va interpretar entre el 1976 i el 1979 amb Sancho Gracia, mort l'any passat, i Álvaro de Luna.

Nascut a Manises (València) l'11 de novembre de 1944, José Asunción Martínez Sancho era un actor vocacional com va demostrar als 11 anys, explicava, a l'escapar-se de casa per «anar a Hollywood». Format a l'escola dels escenaris de poble, la tele en blanc i negre es va convertir en el seu trampolí amb les seves aparicions en les novel·les o a Estudio-1.

Va viure un constant idil·li amb el mitjà. Si Curro Jiménez el va convertir en una cara molt coneguda, el mateix va passar tres dècades més tard com a don Pablo a Cuéntame o en la minisèrie Crematorio. La tele li va permetre a més encarnar personatges històrics com el cardenal Tarancón, el colpista Milans del Bosch, el president Suárez o el conquistador Hernán Cortés. Però cap com El Estudiante, i això que no es portava gens bé amb el cap. L'actor va deixar empremta en les seves memòries, Bambalinas de cartón (2008), de la seva mala relació amb Sancho Gracia.

UN GOYA PER 'CARNE TRÉMULA' / La seva trajectòria va ser panoràmica. Televisió, cine i teatre es van complementar amb el premi, per exemple, d'un Goya a l'actor de repartiment per Carne trémula (1997), en un dels seus dos treballs amb Pedro Almodóvar. Hable con ella (2002) va ser l'altre. L'intèrpret de Manises podria documentar la història del cine espanyol després de la mort de Franco. Tant va actuar en dubtosos films de la transició com La boda del señor cura i Al tercer año resucitó, tots dos de Rafael Gil, com amb Berlanga i Saura, a més d'Almodóvar.

Sancho va tancar la seva dilatada carrera als escenaris on l'havia començat als 18 anys, quan se'n va anar a Madrid, amb Los árboles mueren de pie, d'Alejandro Casona. Habitual del festival de teatre clàssic de Mèrida, va arribar al cim amb Memorias de Adriano (1998), dirigit per l'italià Maurizio Scaparro, i Enrique IV (2002), de Pirandello i direcció de José Tamayo. Els últims anys, la seva bona relació amb el PP valencià el va portar a ser al consell rector de Teatres de la Generalitat. Els seus col·legues van denunciar el que entenien com un tracte de favor que li permetia comptar amb bones subvencions per a les seves obres en època de retallades.

A LA PREMSA ROSA / A Sancho aquesta queixa el va intimidar poc. Ni la pujada de l'IVA cultural. «Jo vaig néixer en uns anys molt dolents, en la postguerra, sé què és berenar només un moniato. Conec moltes fams i no m'espanta», va dir a aquest diari.

Així era aquest actor canalla, fanfarró, de veu retronant; un gran seductor, dolent o pocavergonya. Fins i tot en la vida real. Va viure una tempestuosa relació de 22 anys amb la cantant María Jiménez, tan racial (o més) que ell. Es van casar dos cops, van tenir un fill i la seva ruptura va omplir pàgines de la premsa rosa. Es van deixar com draps bruts i no va faltar una denúncia d'ella per mals tractes. «Malgrat tot em porto bé amb María Jiménez», va dir en dies en què parlava més de la seva vida privada que del seu treball.

Vegeu el vídeo d'aquesta

Notícies relacionades

Drons a la Colònia Güell

On neix l’univers de Gaudí

notícia amb el mòbil o

a e-periodico.cat