Pere Riera: "Em fascina més la mirada femenina sobre el món"

Després de triomfar amb les seves dues primeres obres,Lluny de Nuuk(projecte T-6) iDesclassificats,Pere Riera (Canet de Mar, 1974) fa triplet aquest 2013. Ahir va arribar al PolioramaRed Pontiac, èxit al Temporada Alta, i la Beckett estrena avuiEl don de las sirenas. Al maig, viurà la seva posada de llarg a la Sala Gran del TNC ambBarcelona.

-Un triplet insòlit. ¿Li té por al repte?

-És una coincidència accidental. L'única obra prevista era la del TNC. Pot ser contraproduent, m'angoixa estrenar tres coses alhora, que em considerin la gran aposta. Encara he de demostrar si en sé prou, no m'han de tractar com un autor consolidat perquè no ho sóc.

-A Red Pontiac enfronta dues formes de viure la maternitat: la militant (Cristina Cervià) i la dissident (Míriam Iscla).

-Contraposo la mare que sacrifica la vida pel fill i la que vol altres coses. Jo no tinc fills, però tinc amigues mares que defensen la seva autonomia. Ho he dut a l'extrem, al terreny còmic, però és una opció impensable fa 20 anys. Hi ha espectadores que em diuen: «¡Que fort, a mi m'ha passat i no he gosat mai verbalitzar-ho!».

-¿Per què a les seves obres dóna el protagonisme a les dones?

-Deu ser una cosa antropològica, però em fascina més l'univers femení, m'interessa més la mirada de la dona sobre el món, la seva capacitat d'enfrontar-s'hi, encara que em resulti més desconeguda. Tampoc sóc un cronista de la dona, només faig jocs escènics.

-Per aEl don de las sirenas, coproducció de la Sala Trono amb un teatre argentí, li van posar condicions.

-Treballar amb dos actors catalans, i amb un director i dos actors argentins. Tracta d'una parella argentina (Mariela Roa i Diego Brizuela) que venen a viure a Barcelona, on tenen un amic (Joan Negrié). Estan sopant i irromp una veïna (Roser Batalla) amb una estranya petició.

-¿El títol remet a l'expressió el cant de sirenes?

-Sí, aborda les relacions amoroses i la capacitat de persuasió, fins on podem manipular, hipnotitzar la persona estimada per aconseguir el que volem. Què s'està disposat a fer per amor i on són els límits entre amor i amistat; quin ingredient s'afegeix a l'amistat per convertir-la en amor.

-Acostumat a dirigir les seves obres, ¿què li ha semblat el muntatge de Nelson Valente?

-Ha portat al terreny còmic el que per a mi era un melodrama, li ha sortit una comèdia romàntica. Em sembla bé que un director porti un text a una altra dimensió, que trobi una altra interpretació, uns altres tics. És un director potent que ha triomfat a Buenos Aires ambEl loco y la camisa. Ha fet un treball extraordinari, meticulós. Té un estil singular que no segueix el patró d'altres directors del seu país com Daniel Veronese.

-L'aliança escènica Catalunya-Argentina s'estreny. ¿Una bona tàctica per a aquests temps?

-Sí, en els últims anys hem après molt amb Daulte, Veronese, Tolcachir... Ens hem anat encomanant, i ara nosaltres també anem allà. Hi ha un respecte mutu i és molt enriquidor.

-A Barcelona viatja al passat, als bombardejos del 1938. ¿Per què?

-Vaig buscar una història amb similituds amb l'actual crisi econòmica, política i social, i vaig pensar en el que es va viure fa 70 anys, i que va desembocar en la guerra civil. En aquell terrible context dibuixo el relat de supervivència d'una família, de la seva il·lusió per tirar endavant. No és una tragèdia ni un drama, és comSomriures i llàgrimes. També tracta sobre l'amistat; el retrobament de dues grans amigues.

-I diu que va entrar per casualitat en l'escriptura teatral.

Notícies relacionades

Urtasun qualifica de «vergonya» la sentència de les pintures de Sixena, però insisteix que no pot fer res sobre això

Mor l’artista francoiraniana Marjane Satrapi, autora del popular còmic ‘Persèpolis’, als 56 anys

-Sí, volia ser actor però no servia. M'agradava la docència i vaig estudiar direcció i dramatúrgia a l'Institut del Teatre, on ara sóc professor. Vaig escriureDesclassificats com a exercici acadèmic, va agradar i em van anar sortint encàrrecs, fins que Sergi Belbel em va convidar al projecte T-6. He tingut la sort de tenir uns repartiments excel·lents. Un bon elenc és un percentatge alt de l'èxit. Però jo vaig amb prudència. Encara estic en rodatge.