L'últim vals d'Al Tall

Al Tall va néixer fa 38 anys amb el virtuós propòsit de dignificar un patrimoni popular semienterrat pel vaivé dels temps i ampliar-lo amb música de nova planta. Una vintena de discos després, el grup valencià abaixa la persiana. «Fa unes setmanes vaig complir 68 anys. Sí, sóc el més gran del grup, però tots ja tenim una edat i preferim deixar pas a les noves generacions», explica a aquest diari el patriarca de la formació valenciana, Vicent Torrent.

Quan van començar, tot estava per fer en l'ordenament de la música tradicional. ¿Objectiu complert? «Sí. En aquella època aquesta música anava directa al museu, estava en ruïnes, desprestigiada, o en mans de grups folklòrics que es disfressaven i reproduïen mimèticament repertoris i balls. La nostra idea va ser reprendre aquella música i portar-la al segle XX i XXI amb noves idees i una nova mentalitat», explica Torrent, que es declara influït, als seus inicis, pels vents renovadors del folk italià i la tendència de lariproposta, representada per grups com la Nuova Compagnia di Canto Popolare, d'Eugenio Bennato. «Ens vam identificar amb ells des del començament, encara que crec que nosaltres vam anar una mica més lluny, perquè la NCCP es basava més aviat a donar un tractament actual a repertoris antics, i nosaltres sempre vam tenir clar que compondre material nou era una de les nostres prioritats».

Aquelles composicions d'estrena no apuntaven cap a temàtiques ultramuntanes. «Podíem fer cançons sobre l'arribada de la fàbrica Ford a València o les obres de l'autopista

AP-7. Això va ser decisiu perquè el públic ho va entendre immediatament». A aquella voluntat cronista s'hi sumava una heterodòxia executiva. «Ajuntar instruments acústics com la dolçaina i la bandúrria amb el baix elèctric, la bateria...», explica Torrent.

Al Tall no estava sol: per tota la Península van florir grups amb unes intencions semblants, com Milladoiro, Oskorri, Nuevo Mester de Juglaría o La Bullonera. «Sense posar-nos d'acord ens vam adonar que tots teníem una consciència molt clara. I hi havia un altre element que ens unia: l'antifranquisme». D'aquella primera etapa van sortir àlbums comQuan el mal ve d'Almansa... (1979), amb el cèlebreCant de Maulets.

Perill d'elitisme

Notícies relacionades

¿On és Martin Margiela?

La People in Red Barcelona destil·la solidaritat i glamur

Torrent no practica un discurs nostàlgic amb el folk: creu que l'escena ha guanyat en seguretat i recursos. «S'ha avançat molt: la capacitat d'improvisar amb patrons tradicionals, la manera de construir els arranjaments amb imaginació... En tot cas, ara trobo a faltar una mica que els grups toquin cançons populars, que arribin a la gent, perquè el folk s'ha fet una mica elitista», estima.

El d'avui a l'Auditori serà, «ben segur», l'últim concert d'Al Tall a Barcelona. Programat per Barnasants i Tradicionàrius, i amb molts convidats, com l'exmembre del grup Miquel Gil, Jaume Arnella, Toni Sarrià i Miquel Gironés (Obrint Pas), Isidor Marí (Uc), Toni Xuclà, Francesc RiberaTitot(Brams), Jordi Fàbregas (El Pont d'Arcalís). Jan-Maria Carlotti... «Haurem de posar semàfors per circular per l'escenari», fa broma Torrent.