L'OBRA DE L'AUTOR D''INCERTA GLÒRIA' DESPRÉS DE L'ANY DEL CENTENARI

Sales també era poeta

Publicada el 1952, la poesia de l'escriptor i editor torna a les llibreries

Joan Sales, Núria Folch i la seva filla Núria, a la França de 1939.

Joan Sales, Núria Folch i la seva filla Núria, a la França de 1939. / ARXIU

3
Es llegeix en minuts
ERNEST ALÓS / BARCELONA

LSSRqAny Sales ha servit per reivindicar la figura de l'escriptor i editor (Barcelona 1912-1983) que durant molts anys va passar per ser poc més que l'intervencionista i malhumorat editor de Mercè Rodoreda i Llorenç Vilallonga. Però, curiosament, durant el 2012 el resultat de la commemoració ha estat convertir Joan Sales (coses de Twitter, utilitzat intensament en aquesta ocasió) en un subministrador de sentències vehements i convenients en moments d'efervescència sobiranista. En canvi, de la mà de Club Editor, la vindicació de la seva novel·laIncerta glòriacom una gran novel·la de la guerra civil i la recuperació de la seva correspondència amb Màrius Torres i Mercè Rodoreda van arribar abans de l'any que se li ha dedicat. I la reedició de la seva poesia (Viatge d'un moribund), la publicació de la seva biografia a càrrec de Montserrat Casals i la seva novel·la inèdita i inacabada (Una olor de guants de pell de Rússia) arribaran entre el 2013 i el 2014.

Així que el Sales que queda després del seu centenari és encara un Sales incomplet: més ben valorat literàriament i alliberat dels prejudicis que el van marginar per catòlic i independentista però al mateix temps analitzat més acríticament que mai en les seves facetes militaristes i en ocasions pràcticament xenòfobes respecte a Espanya.

ELS VERSOS / Una de les peces que faltava acaba d'arribar a les llibreries: la seva poesia, publicada fins ara només el 1952 i, posteriorment, com a annex al seu epistolari amb el seu gran amic Màrius Torres. «La poesia és impossible convertir-la en eslògan», apunta la seva editora i néta, Maria Bohigas. Encara que Sales és Sales: el títol del seu últim poema ésAls soldats morts per la Pàtria. I, encara que en els seus versos, i en la correspondència que manté sobre ells amb Torres, tots dos amics es dibuixen com uns romàntics baudelairians, alguns dels temes insisteixen en els temes de la prosa de Sales (com la denúncia de la violència anticlerical de la FAI) que el van deixar fora de joc crític i en canvi tornen a estar plenament acceptats avui dia.

Segons Bohigas, les poesies mostren un Sales «més lliure de les circumstàncies històriques», i un literat en potència abans de la guerra i independentment d'aquesta. «És una poesia notable, que ha sigut exclosa de tota antologia i història de la literatura, igual que quan pensem en la poesia catalana no pensem en la de Rodoreda», opina Bohigas. «Té una direcció molt pròpia i solitària -afegeix-, molt diferent d'un Espriu o un Riba, amb una llengua molt rica però alhora amb una gran atracció per la llengua vulgar: no és casualitat que Sales la publiqués a Ariel juntament amb dos volums més dedicats a dos autors com Màrius Torres i Salvat-Papasseit».

Els 92 poemes de Sales van datats en un lloc i moment determinats: entre el 1935 i el 1951, a Barcelona, l'escola de guerra de Sant Cugat, els front d'Aragó i València, l'exili a París, Haití, Mèxic, Cuba, Nova York...

Notícies relacionades

«Les dates no condicionen el poema», sosté Bohigas. Relativament: es pot veure per exemple com un mateix episodi (el seu pas per la columna Durruti als Monegres) es reflecteix aIncerta glòriaen invectives contra els anarquistes, i en canvi en les cartes a Màrius Torres conté aquesta ràbia (per la censura militar). I fantasieja amb la colonització catalana de mig Aragó, mentre que en un poema, en canvi, percep la mística del paisatge estepari.

ARRIBAR A LA VELLESA / El llibre recull també les 21 pàgines mecanografiades en les quals Torres va opinar sobre els seus poemes. «Llegint els teus versos d'aquests últimes anys he pensat en la teva idea que hauràs d'arribar a la vellesa per fer la teva obra», li escriu. No la va arribar a produir amb l'amplitud a què segurament aspirava (la d'escriptor, arxivada per dedicar-se a la missió editorial), però sí que va haver d'esperar no a la vellesa, sinó a la fama pòstuma, perquè fos reconeguda.