Música celestial

Siguem sincers: la paraula erudit s'allotja en el nostre cervell molt a prop de la paraula pesat i de la paraula llauna. La veritat és que el món està ple de pesats i de llaunes, i un té molt poques ocasions de conèixer un erudit de veritat. Conec Ramón Andrés, poeta i home savi, autor de diversos llibres publicats a Acantilado -que ajuden l'editor Jaume Vallcorba a demostrar que un es pot guanyar la vida sense resignar-se a publicar gasòfia.

Altres ja han cantat en les pàgines d'aquest mateix diari les meravelles del Diccionario de música, mitología, magia y religión, última obra de Ramón Andrés, però no puc resistir-me a sumar-me al cor de lloances.

Primer per l'elegància amb què aquest navarrès de veu baixa comparteix la seva incommensurable erudició. Deia Antonio Machado en el seu Juan de Mairena que la cultura és per a molts com un pesant gavany, que pesa més que abriga, però Ramón Andrés porta la seva com si fos una jaqueta de vicunya.

Segon, perquè el que fa apassionant el recorregut per aquest llibre no és només l'amenitat i el rigor en les respostes que les entrades proporcionen, sinó sobretot l'ambició en les preguntes. En la pregunta.

Notícies relacionades

Ángela Banzas: La gallega que escriu amb Moleskine i playlists

El polèmic tertulià d’‘El hormiguero’

En aquest, com en altres llibres de l'autor, Ramón Andrés sempre mira cap al més fondo i antic dels temes: el moment en què l'home va començar a marcar el temps amb la percussió, a imitar el vent bufant en una canya, a modular el soroll transformant-lo en melodia. El moment màgic en què la nostra espècie es diferenciava de la resta dels animals i de les seves mans naixia la màgia, la religió, la imatge, l'harmonia i la paraula.

En la seva infatigable tasca de recrear aquest moment, el Diccionario de música... de Ramón Andrés ens porta al passat més distant i ens mostra el nostre present amb una llum nova.