Pablo Berger: «El públic està preparat per a salts mortals»

Tot just desembarcar del festival de Palm Springs (Califòrnia), Pablo Berger va sentir dimarts comBlancanieves -que opta a 12 premis Gaudí- també arrasava en les nominacions als Goya: 18 candidatures (totes a les quals els productors s'havien presentat). L'endemà, encara pletòric, va anar a l'Academia de Cine per parlar amb EL PERIÓDICO. I ho va fer no només de la seva pel·lícula, sinó també de les seves altres passions: explicar contes a la seva filla; recordar els seus anys bojos al costat d'Álex de la Iglesia a Deusto; la seva aventura americana... No s'oblida de res, tampoc del seu pas-sat com a empleat a la consultora Arthur Andersen.

-18 candidatures al Goya. ¿Amb quants premis es conforma?

-Vull els 18 (rialles). Tots els que han treballat aBlancanievess'hi han deixat la pell.

-¿Què fa un bilbaí retratant l'Andalusia torera dels anys 20?

¿En els meus treballs miro cap al sud, als tòpics. M'agrada partir d'aquí per capgirar-ho, fer-ne una crítica afectuosa. Hi ha alguna cosa al sud que atrau el nord. Els pols s'atrauen.

-Però sense recórrer a tòpics. El seu film anterior, Torremolinos 73,no tenia sueques.

-M'agrada jugar amb la sorpresa. És la regla d'or dels meus projectes. Jean-Claude Carrière [guionista que va treballar amb Buñuel] diu que l'única regla d'un guió és que sorprengui.

-¿Què s'ha de tenir per fer una pel·lícula muda i en blanc i negre al segle XXI?

-Valor.

-¿I diners?

-Molts diners. I molta tenacitat. Molta paciència. Sang freda. Però, sobretot, tossuderia. El camí deBlancanievesha tingut molts revolts i obstacles. També aliats, com un productor que va confiar en el projecte.

-¿Moltes altres portes es van tancar?

-Sí. Vaig parlar amb productors espanyols importants.Blancanievesno és una pel·lículaindiede baix pressupost. Al contrari. I no hi ha tants productors que ho puguin abastar. Ibon Cormenzana [de la productora Arcadia] va ser l'únic que va creure en el projecte. No sabia com el finançaria, però em va dir unes paraules màgiques: «És el millor guió que he llegit a la meva vida». Vam recórrer a ajudes europees, a França...

-¿Li fa ràbia que trobar finançament sigui més fàcil fora que a casa?

-També em va passar ambTorremolinos 73. És així. Però no tinc rancors. El cine és risc. I el públic en vol més. A vegades menyspreem els espectadors pensant-nos que volen fórmules anteriors que han tingut èxit. Pensem que només els agrada el cine comercial. Però, en realitat, el públic està preparat per a salts mortals. Ho ha demostrat amb[REC],La soledad,Blancanieves¿

-Si a vostè no l'apassionés explicar contes a la seva filla, potserBlancanievesno existiria.

-La meva filla va néixer quan es va estrenarTorremolinos 73. I durant la promoció internacional de la pel·lícula vaig escriure el guió deBlancanieves. Sempre li he explicat contes a la meva filla. Durant molts anys n'hi vaig explicar un cada dia. Era un exercici, però no només per a ella, per entretenir-la, sinó per a mi, com a guionista i director. M'inventava històries. Li deia: digue'm tres paraules. I amb això m'inventava un conte. A vegades la meva filla, que ara té nou anys, se'n va al Japó [la dona de Berger és japonesa] i jo em quedo a Espanya. Començo una història i l'hi envio pere-mail i ella em contesta i em completa el conte. Això és el cine, històries. Més que un director de cine sóc un contista. L'origen del cine són els contes.

-Quan va saber de l'existència deThe artist [la cinta francesa muda i en blanc i negre que va guanyar l'Oscar l'any passat] va dir: «Merdaaaa». La seva dona, que té una filosofia molt zen, el va ajudar a passar el trago.

-La meva dona és fotògrafa i cineasta. És la meva col·laboradora més pròxima. Junts vam formar la productora Mama Films.

És part fonamental de cada pel·lícula que faig. I és veritat que en la seva cultura s'accepten molt millor els contratemps que en la judeocristiana. Ells creuen que tot passa per alguna raó i per una de millor.The artistes va estrenar al festival de Cannes quan estàvem a punt de rodarBlancanieves. Em vaig cabrejar perquè l'element sorpresa havia desaparegut. La meva dona em repetia:«Everything happens for the best». I l'endemà em vaig adonar que era veritat, queThe artistpodia obrir portes a la nostra pel·lícula.

-Parla amb passió de l'art. I això que vostè té un passat a la consultora Arthur Andersen (actual Accenture). ¿Com va penjar el vestit d'executiu, si és que alguna vegada en va portar?

-Jo era com Javier Cámara aTorremolinos 73. Amb 18 anys feia súper-8. El cine m'apassionava, però a la meva generació, quan un deia als pares que volia ser director, ells responien: «Sigues una persona de profit, estudia». Ser cineasta era ser un titellaire. Eren els anys 80 i tot allò sonava a: «Vull ser astronauta». Em vaig posar a estudiar una carrera, Informàtica, a Deusto. I quan vaig acabar havia de treballar, així que vaig agafar el diari i vaig trucar al primer anunci que vaig veure. No sabia ni què era això d'Arthur Andersen.

-Però va poder complir el seu somni i anar-se'n a estudiar cine als EUA.

-Dels 17 anys als 23 vaig anar al festival de Sant Sebastià. Dormia en pensions i veia cinc pel·lícules al dia. A tots els catàlegs que trobava dels germans Coen, de Scorsese, de Stone... veia que tots ells s'havien format a la New York University. Hi vaig escriure una carta i em van enviar un fullet en què vaig veure que impartien un màster en dirección de cine. Però, és clar, hi havia sorpresa.

-¿Quina?

-El preu. Costava, no ho sé, quatre milions de pessetes de l'època. I, a més, rebien 1.500 sol·licituds per a 20 places. Sempre he cregut que tot és possible. Vaig fer un curt i gràcies a aquell curt vaig aconseguir una beca. Amb 25 anys em vaig plantar als EUA. La paciència és part de la meva naturalesa. L'objectiu és arribar.

-Va fer el curt, Mama, amb Álex de la Iglesia, que es va encarregar dels decorats. ¿Va viure anys bojos al seu costat?

-L'Álex i jo ens vam conèixer al cineclub de Deusto. Tots dos vam veure un cartell en què s'anunciava la reobertura del cineclub. Recordo la primera reunió... L'Álex era primet i tenia pinta d'estudiós.

-Estudiava Filosofia.

-Sí, tots dos érem formals. ¡Quant cine vam veure junts! A casa seva, a la meva, a la filmoteca del Museu de Belles Arts... I vam fer molt el calavera. Vam viure en un Bilbao molt punk,undergroundi salvatge. Així va serMama: salvatge. Teníem 22 anys i el cine era diversió i bogeria. L'Álex i jo vam arribar a escriure diversos projectes junts, que no es van arribar a fer. Érem Zipi i Zape. Ens equilibràvem perquè ell és un home d'acció i jo sóc reflexiu. Volíem fer coses junts, però jo tenia el somni d'anar-me'n als EUA.

-I des d'allà, ¿no li feia enveja veure com Álex de la Iglesia començava a triomfar amb els seus llargs?

-¿Enveja? I ara, al contrari. La meva mare m'enviava als EUA els retalls de premsa quan l'Álex sortia als diaris. AmbAcción mutante, per exemple. Me n'alegrava tant... L'admiro. És un visionari.

-Vostè no és tan prolífic. Té dues pel·lícules. Perdoni la pregunta, però ¿es pot viure així? ¿Com menja i paga les factures?

-És una pregunta vàlida com qualsevol altra, no es preocupi. Des de 1995 he tingut relació amb la New York Film Academy i hi continuo, dirigint escoles de cine per a ells a París, Londres... És a dir, el món acadèmic és una part fonamental a l'hora de poder generar ingressos i mantenir una família. A més, aTorremolinos 73 no només vaig ser el director, sinó que també vaig exercir de productor. La pel·lícula va funcionar molt bé. Es va vendre molt.

-¿I Blancanieves? ¿Han recuperat la inversió? ¿Podrà fer una altra pel·lícula?

-Estem recuperant la inversió. Està funcionant bé a la taquilla d'aquí. Aquest cap de setmana, arran de les nominacions als Goya, s'han ampliat el nombre de còpies fins a les 82. Hi ha hagut compres per part de les televisions: TVE, TV-3, Canal Plus. Ben aviat s'estrenarà a França... És un èxit en l'aspecte financer. I em dóna crèdit per fer una altra pel·lícula. Encara que m'agradaria no trigar tants anys. Amb tres em val.

-¿Ja té pensada alguna cosa?

-Sí, ja tinc coses al cap. Tinc un guió acabat.

Notícies relacionades

Ariane Hoyos, la influencer que alimenta l’huracà literari amb el seu club de lectura mensual

Vicenç Fisas, analista de conflictes i processos de pau: "La por de Rússia és fabricada"

-¿Amb so?

-Amb so.