La versió definitiva d'un clàssic del musical

És possible que cap altre llibre hagi estat traslladat amb tanta freqüència a altres mitjans artístics com Els miserables, l'epopeia de Victor Hugo sobre les desigualtats socials, la fractura familiar, la injustícia i la redempció; una de les novel·les més llargues que existeixen i, potser, la millor de totes les escrites en francès. Per començar, se n'han fet al voltant de 60 versions arreu del món per a la petita i la gran pantalla. Així mateix, el text va pujar als escenaris convertit en teatre musical a París el 1980, i des d'aleshores encara no n'ha baixat.

El 1985 una producció en llengua anglesa, amb llibret de Herbert

Kretzmer i dirigida per Trevor Nunn, va veure la llum a Londres amb crítiques no precisament entusiastes, i avui en dia encara s'hi manté. El muntatge de Nova York, per la seva part, va rebentar les taquilles entre el 1987 i el 2003 -es va reestrenar el 2006 i va estar en cartell durant dos anys més-. Amb 6.680 funcions, és el tercer musical més longeu de la història de Broadway, superat només perEl fantasma de l'òperaiCats.Els miserables, doncs, és un monstre.

Amb tota seguretat, convertir un gran musical en una pel·lícula viable suposa un desafiament formidable, i això explica que, per cada èxit creatiu -Cabaret,My Fair Lady- hi trobem en oposició un fiasco -Rent,Evita,Mamma Mia-. Segurament és això mateix el que va fer que el director Tom Hooper fes un cop d'ull aEls miserablesdesprés de conquistar l'Acadèmia de Hollywood ambEl discurs del rei(2010): probablement va veure en el text la possibilitat de tornar a continuar omplint la prestatgeria del saló de premis, tant en forma de globus com de daurat senyor despullat.

Amb la finalitat de donar-nos l'oportunitat de veure un gran musical de Broadway sense haver de pagar els preus de Broadway, la nova pel·lícula afronta la tasca de comprimir les 1.500 pàgines del llibre en 157 minuts de metratge, traslladant-se des d'una presó del sud de França el 1815 fins a la localitat de Montreuil el 1823 i d'allà al París del 1832, on transcorre l'acció principal.

ESTIMAR I PATIR / La història, recordem, essencialment narra les dècades d'acarnissada persecució entre el criminal reformat Jean Valjean (Hugh Jackman) i el noble policia Javert (Russell Crowe), encara que és cert que inclou un notable assortiment de personatges significatius addicionals que estimen i pateixen i sovint moren, i que fan tot això amb acompanyament musical, amb la finalitat de recordar-nos que la capacitat cristiana per al perdó sempre acaba triomfant, encara que un no sempre visqui per celebrar-ho.

Per traslladar això a la pantalla, Hooper ha adoptat un enfocament del musical relativament naturalista, una elecció adequada si ens fixem en el tema del relat però potser no tant si considerem que la narració té lloc completament en forma de cançó. La pel·lícula tracta els seus temes musicals com si fossin diàlegs, però no s'ha d'oblidar que, per regla general, un diàleg de pel·lícula rarament inclou personatges que criden els seus sentiments a tot volum a la cara de ningú en particular. Escenes així només tenen sentit amb una orquestra.

UNA ÒPERA / En tot cas, en molts sentits la nova pel·lícula és més una òpera que un musical. Gairebé no hi ha coreografies de ball i encara menys diàlegs usuals. La majoria de les frases són cantades amb un estil recitatiu, i els números musicals han estat capturats en primers plans, la càmera sostenint les cares dels intèrprets mentre canten, drets o asseguts. Així mateix, Hooper va insistir que totes les cançons fossin interpretades i gravades en directe durant el rodatge, amb auriculars ocults que permetessin als actors sentir les orquestracions.

Notícies relacionades

Brad Pitt compra la famosa casa "ovni" de l'Empordà i l'envia a Califòrnia

Una festa dance-punk tenyida de melancolia adulta

El resultat és una pel·lícula musical diferent de qualsevol que hàgiu vist abans: veus reals emergeixen en temps real, i ho fan acompanyades de tremolors, de pauses per agafar aire i d'altres imperfeccions que a l'estudi de gravació se solen eliminar. És inevitable preguntar-se com haurien sonatWest Side StoryoEl Rey y yosi s'haguessin rodat d'aquesta manera.

LA BOCA OBERTA D'ANNE HATHAWAY / Sens dubte, cap de les cançons que componen la narració farà parlar tant com I dreamed a dream, interpretada per Anne Hathaway després que el seu personatge, la mare soltera Fantine, hagi estat perseguida, rapada i violada. Mentre la veiem obrir uns ulls com uns taronges i hiperventilant histèrica per a la càmera, és inevitable imaginar-se Hooper cridant-li ¡més llenya! a través de l'auricular. Hathaway aconseguirà guardons cinematogràfics, entre altres motius perquè la imatge de la seva gegantina boca oberta es gravarà per sempre a les retines dels encarregats de repartir els Oscars. En aquest moments de la pel·lícula, i en d'altres, és probable que fins i tot als espectadors amb el cor de ferro se'ls faci un nus a la gola. Millor aneu al cine ben proveïts de mocadors de paper. H