The XX, rodons

Aquests dies s'han complert 30 anys de l'aparició del primer cedé. Encara que s'havien fet diverses gravacions de música clàssica, el primer àlbum que va entrar en producció industrial va serThe visitors, d'ABBA, i el primer a distribuir-se va ser52nd Street, deBilly Joel. Tots dos exemplifiquen molt bé l'aire de cosa antiga que pateixen avui dia els compactes. Només fa tres dècades, però sembla més perquè la nova tecnologia els ha escombrat. Per no tenir, ni tan sols tenen l'aire nostàlgic del vinil, amb les seves caràtules artístiques i aquell cras cras de l'agulla en el solc.

Notícies relacionades

¿S’esgota la música urbana?

Fusió de tendresa i ràbia política

De fet, el format MP3 no només ha aniquilat el disc compacte com a suport, sinó que ha desprestigiat l'elapé com a unitat de mesura. Per a molta gent ara el que compta és la cançó concreta i no tot un àlbum. Els temes de farciment, que sovint amagaven una perla, han quedat relegats a l'oblit. Cada cop és més normal que els intèrprets siguin reconeguts per una sèrie d'èxits, i no per un elapé sencer, creat amb sentit unitari. Jo mateix gairebé havia perdut aquella febre d'esperar la sortida d'un disc, i l'he recuperat gràcies a un grup únic: The XX.

El seu nou disc es diu Coexisti, com el primer, és una gran miniatura delicada. Un l'escolta des del principi fins al final amb el mateix estat d'ànim -atenció calmada- i és gràcies a la repetició, al fet de tornar una vegada i una altra al disc sencer, que aquest ànim es va matisant. El so de The XX és minimalista, explora melodies simples i les seves veus no busquen l'efectisme de la nota alta, però a canvi tenen un poder emotiu molt directe. A primera oïda, el grup ha evolucionat poc, però un aviat s'adona dels petits canvis, explorant nous instruments com a fons, gairebé com un gest de complicitat que ho enllaça tot. A vegades trobo en les seves guitarres un ressò de The Durutti ­Column, com si vingués del passat, directament d'un d'aquells vinils que segueixen sent imprescindibles.