La Negra i el seu gresol musical

La Negra és una artista de raça, bregada als dos costats de l'Atlàntic i que es declara enemiga de les presses: «no són compatibles amb la bona música». L'àlbum de debut el va publicar el 2006 i sis anys després ha tornat a l'arena discogràfica. «Tot i que la pròxima vegada seré una mica més ràpida», promet, entre rialles. Aquesta nit presentarà al Mercat de Música Viva de Vic (Jazz Cava)La que nunca...El títol és així, amb punts suspensius. «Per donar joc. Puc ser la que mai s'ha venut, s'ha deixat comprar; la que mai ha travessat el carrer en vermell», riu.

Aquesta alacantina que ja de petita trepitjavatablaosi que ha acompanyat José Mercé, Vicente Amigo i Ketama, es «va professionalitzar» de la mà del productor Javier Limón, però la seva forta personalitat «brilla ara». «En aquest compacte em veig més salvatge que mai. Hi ha les arrels de tot el que he après, però sense encasellar-me: em surt de manera natural». Pop, flamenc, jazz i soul brollen d'una gola que de vegades sembla que plora com Chavela Vargas i de vegades remet a Concha Buika.

SENSE PREJUDICIS/ «Dues de les grans que sempre admiraré», admet una artista que s'atreveix fins i tot amb lachansoni versionaBlack Trombonede Serge Gainsbourg. «Sempre em guio per l'emoció». La Negra estima el risc. «Com Enrique Morente, a qui dedico una sentida peça. Es ficava on ningú gosava ficar-se, trencava estructures i sempre arriscava». Per això no sorprèn que en la seva cançó més rodona,Yukelé, La Negra parli d'«una au en llibertat».

Vegeu l'acústic de

Notícies relacionades

Viatge de malson a l’inframon

Homenatges de la música i el teatre

'Yukelé' al mòbil

o a e-periodico.cat