El vell lleó encara rugeix

Aquesta nit s'inaugura la seva 69a edició, encara que la primera va tenir lloc fa just 80 anys. És cert, doncs, que la Mostra de Venècia és el festival de cine més vell del món, però ningú ho diria. Primer, perquè aquest any el certamen viu una mena de reinici: primer perquè Alberto Barbera afronta una segona etapa com a director artístic -ja va ocupar el càrrec entre el 1998 i el 2001- després de la marxa del seu predecessor, Marco Mueller, al festival de Roma. Segon, perquè, com demostra el grup de cineastes aspirants al Lleó d'Or -Paul Thomas Anderson, Terrence Malick, Olivier Assayas-, el festival està en forma. I tercer, per l'ànim transgressor d'una selecció que la televisió italiana -ironies de la vida, un canal de Silvio Berlusconi- ha definit com a «només per a adults». Aquí va un repàs del que el jurat presidit per Michael Mann haurà de valorar els pròxims dies.

LA COMPETICIÓ

Un grapat de

grans mestres

Resulta difícil decidir quina de les pel·lícules presents en la competició és esperada amb més excitació: ¿es tracta deThe master,en què Paul Thomas Anderson retrata les albors d'una secta sospitosament semblant a la Cienciologia -estiguem atents al treball de Philip Seymour Hoffman en la pell d'una recreació de L. Ron Hubbard-, i que ja sona com a favorita als pròxims Oscar? ¿O potser ésTo the wonder,la història d'un turbulent idil·li dirigida per Terrence Malick i que inclou, en la persona de Javier Bardem, l'única presència espanyola en aquesta competició? Anderson i Malick són dos dels autors més importants del cine americà, i dels més elusius: tots dos han dirigit sis llargmetratges, però l'un ha trigat només 20 anys a fer-ho, i l'altre, el doble. Sens dubte, les seves són les dues pel·lícules més importants del festival.

Molt més prolífic tot i la seva desconcertant edat -ni més ni menys que 103 anys- és el director portuguès Manoel de Oliveira, un altre mestre incontestable que, fora de concurs, presenta el drama d'èpocaO gebo e a sombra.També Brian de Palma torna aquest any al Lido venecià, i ho fa amb la mena de pel·lícula que millor sap fer: una intriga eròtica ben pujada de to.Remakede la producció francesa Un crime d'amour(2010),Passionestà protagonitzada per Noomi Rapace -la Lisbeth Salander sueca, per entendre'ns- i Rachel McAdams, que de fet també protagonitza la pel·lícula de Malick. Si el seu treball és destacable en alguna de les dues cintes, o en totes dues, podria ser favorita per al premi a la millor actriu. Als jurats solen agradar-los els intèrprets que suen la samarreta.

GUAPOS I JOVES

La moda dels

ídols adolescents

Una altra presència consagrada és Robert Redford, encara que el més curiós de la seva nova pel·lícula, el thriller The company you keep,és la presència de Shia LaBeouf. ¿Per què? Perquè certifica com la improbable presència d'ídols juvenils en els més prestigiosos festivals europeus s'ha convertit en moda. Després de passejar-se per Cannes -al mateix temps que ho feien Kristen Stewart i Robert Pattinson-, tant LaBeouf com Zac Efron tindran també pel·lícula a Venècia -Efron presenta el drama familiarAt any price-. Afegiu a la llista de canalla sorgida de la factoria Disney Selena Gómez i Vanessa Hudgens-exnò- via d'Efron, per cert-: totes dues formen part de l'elenc deSpring breakers,esbojarrada peripècia d'unes adolescents que atraquen un restaurant de menjar ràpid, i que dirigeix Harmony Korine.

LA SORPRESA

Una allau de

cine europeu

No es recorda una edició de la Mostra tan plena de cine europeu com la d'aquest any. D'entrada destaquem, per sorprenent -l'amfitrió habitual del seu cine és el festival de Cannes-, la presència en el concurs d'Olivier Assayas, que porta al Lido la seva primera pel·lícula després del faraònicbiopic Carlos (2010):Après mai és una història d'iniciació adolescent amb apunts autobiogràfics. A diferència d'ell, Marco Bellocchio juga a casa. La seva nova pel·lícula,Bella addormentata,s'inspira en el cas d'Eluana Englaro, que va viure 17 anys en estat vegetatiu després de tenir un accident de cotxe. Alguns sectors de la societat italiana ja han posat el crit al cel perquè, fins i tot abans de veure-la, la consideren una intolerable apologia de l'eutanàsia.

L'austríac Ulrich Seidl va presentar fa uns mesos a CannesParadies: Liebe, retrat del turisme sexual concebut com a primera entrega d'una trilogia sobre l'Àfrica, i ara estrena aquí la segona entrega:Paradies: Glaube, retrat d'una dona que recala al continent empesa pel zel religiós.

És curiós, finalment, que la comèdia romàntica Love is all you need es presenti fora de competició considerant que la seva directora és Susanne Bier, oscaritzada gràcies aEn un món millor (2010). De fet, tot i el seu estatus, la cineasta danesa no ha competit en cap dels grans festivals. ¿Decisió pròpia, potser?

PODER FEMENÍ

21 dones aquest

any al Lido

Bier és una de les 21 dones directores presents aquest any a la Mostra. Només el concurs n'inclou quatre (a Cannes no n'hi va haver cap): la israeliana Rama Burshtein; la xilena Valeria Sarmiento, viuda de Raoul Ruiz; la italiana Francesca Comencini, i la nord-americana Jessica Woodworth. Així mateix, una dona és també l'encarregada d'obrir aquesta nit el certamen: Mira Nair dirigeixThe reluctant fundamentalist, thrillerpolític sobre un jove pakistanès dividit entre les seves ambicions a Wall Street i l'amor a la seva pàtria

NOMS IL·LUSTRES

Presències que

ja són costum

A més a més de De Palma i Bellocchio, hi ha altres cineastes la presència a Venècia dels quals ja és un costum. Takeshi Kitano va a la Mostra per vuitena vegada per presentarOutrage Beyond, continuació del seu violent drama yakuzaOutrage(2010).

Altres habituals dels viatges en góndola són Kim Ki-Duk, que presentarà el drama familiarPieta; Jonathan Demme -sis presències prèvies-, que porta a la Mostra el seu documental sobre el músic napolità Enzo Avitabile; i Spike Lee -quatre presències-, que no solament presentarà Bad25, esperadíssim documental sobre Michael Jackson, sinó que també rebrà un premi honorífic.

Notícies relacionades

Física i metafísica de Marco Mezquida

El drama televisat d’Adrián Rodríguez

Així mateix, la Mostra homenatja el mític Michael Cimino, que ambLa porta del cel (1980)

-projectada al seu dia en el certamen- va arruïnar ell solet els estudis United Artists i que després, a poc a poc, va desaparèixer. Un bonic retrobament.