El corsari Emilio Salgari

Abans de fer-se literalment l'harakiri obrint-se el ventre i el coll amb un ganivet, el creador de Sandokan i el Corsari Negre -protagonistes d'exòtiques aventures als mars del Sud i el Carib que van nodrir la imaginació de legions de joves-, va deixar diverses i explícites cartes de suïcidi, una d'elles per als seus editors: «A vosaltres, que us heu enriquit amb la meva pell, mantenint-me a mi i la meva família en una contínua semimisèria o encara pitjor, només us demano que en compensació pels guanys que us he proporcionat us ocupeu de les despeses del meu funeral. M'acomiado de vosaltres trencant la ploma». Dimarts que ve, 21 d'agost, es compleixen 150 anys del naixement d'Emilio Salgari (Verona, 1862 - Torí, 1911), que, com els seus herois de ficció, «era antiburgès, anticolonialista, antireligiós, políticament incorrecte», i estava «torbat per sentiments de venjança i de revenja i sentia la necessitat de lluitar contra les injustícies, pròpies o alienes, de les quals se sentia víctima».

Ell va ajudar «generacions senceres de lectors a afrontar la relació entre art i vida, entre màscara i cara, entre el que som i el que voldríem ser: sempre joves, heroics i enamorats», com els seus llegendaris pirates, opina el crític i escriptor Ernesto Ferrero (Torí, 1938), autor de la documentada i veraç novel·la biogràficaEl último viaje del capitán Salgari (Ático de los Llibros), finalista del Campiello 2011, on aprofundeix en la vida i la personalitat del «desgraciat» novel·lista, com el mateix autor deia sentir-se en la seva carta d'adéu als seus quatre fills.

ÈXIT I MISÈRIA

CONTRACTES ABUSIUS El tràgic matí del 25 d'abril de 1911, quan amb la determinació del suïcida Salgari va travessar el portal de casa seva de l'avinguda Corso Casale de Torí (el mateix edifici on viu avui Ferrero i des d'on respon a aquest diari), estava arruïnat. L'èxit de la seva prolífica obra -més de 80 novel·les, articles i incomptables relats, molts sota pseudònims com Enrico Bertolini i Guido Altieri, per evitar-se conflictes entre editorials i aconseguir ingressos extra-, era aclaparador. No obstant, l'escriptor de poblat bigoti, capaç d'escriure tres pàgines per hora, malvivia amb relats a preu fet que tot just li servien per mantenir la família per les abusives clàusules dels contractes que firmava, a vegades sense llegir-los, amb els seus editors, a qui dedicava el citat dard pòstum.

Segons Ferrero, bragat a Einaudi, Garzanti i Mondadori i director del Saló del Llibre de Torí des del 1998, Salgari no sabia administrar-se. «Avui dia, amb un agent literari, seria riquíssim. No era culpa dels editors si no sabia negociar. Els seus últims deu anys es va guanyar bastant bé la vida, però era un pèssim administrador. Encara que la clau és una altra: tenia una relació difícil amb la realitat i preferia viure en els mons virtuals que havia creat. Quan acabava una història necessitava llançar-se de cap a una altra, no podia tornar a la Terra. Els diners ja no li interessaven. Vivia tancat entre les parets de la seva patologia».

LA PASSIÓ DE L'ESCRIPTURA

LES TENEBRES D'UN DEPRESSIU CRÒNIC Sandokan -la cara del qual va llegar a l'imaginari col·lectiu l'actor indi Kabir Bedi- era, deia Salgari, «els lectors, allò que desitjarien ser: temeraris, invencibles, a prova de bales». I afegia, «Sandokan, a més, sóc jo». Però, com li advertia el Tigre de Malàisia a la seva estimadaladyMariana, la Perla de Labuan, «hi ha tenebres al voltant de mi que és millor no trencar, per ara. Que sapigueu que rere aquestes tenebres hi ha coses terribles, tremendes». «Ell patia una depressió crònica -considera Ferrero-; avui dia l'haurien curat i salvat amb una bona medicació. Va tenir un gran èxit, els seus lectors l'adoraven, però no se sentia acceptat per l'establishmentliterari. I això el feia patir. Avui seria més famós que Ken Follett o Stephen King...».

Lector juvenil de Verne i admirador de Dumas i Edgar Allan Poe, Salgari va començar amb 25 anys com a periodista, cosa que li va permetre escriure fins que el 1894 la literatura el va absorbir. Li agradaven el ciclisme, la natació i l'esgrima, però la seva altra gran passió a més d'escriure era dibuixar, perquè l'ajudava a explicar millor les seves històries. Tenia caixes plenes de dibuixos de vaixells, batalles navals, mapes de països... i deia que li agradava dibuixar el vent, perquè «era com dibuixar la llibertat, la força, la vida, fer visible l'invisible».

UNA ESTIRP MALEÏDA

LA BOGERIA DE LA SEVA DONA Les seves pròpies tenebres semblaven provenir d'una estirp maleïda. Als pocs dies de morir la seva mare d'una meningitis fulminant, la desesperació va portar el seu pare a llançar-se d'un tercer pis. També el seu germà es va suïcidar i el mateix Salgari ja ho havia intentat sense èxit, amb una espasa. Els seus fills no van tenir un final millor. Encara que Fhatima va morir de tuberculosi i Nadir, d'accident de moto, Omar i Romero van seguir els seus passos. El primer, com el seu avi, es va tirar pel balcó, i el segon es va treure la vida després d'intentar matar la seva dona, el seu fill i el seu cunyat.

La bogeria de la dona de Salgari, l'actriu de teatre Ida Peruzzi, a la qual ell, amant de la música, anomenava Aida en honor a l'òpera de Verdi i a qui va conquistar amb apassionades cartes que firmava com el seu «salvatge malai», va ser la gota que va precipitar el seu «destí terrible». Pocs dies abans de suïcidar-se l'escriptor va veure desesperat com la seva precària economia la condemnava a un manicomi públic en lloc de poder-la ingressar en una residència privada. «Vençut per desgràcies de tota mena, condemnat a la misèria tot i l'enorme quantitat de feina, amb la dona boja a l'hospital, a la qual no puc pagar la pensió, em suprimeixo», escrivia en una altra carta als directors dels diaris torinesos, a qui demanava que obrissin una col·lecta per ajudar la seva família.

Notícies relacionades

3Cat revoluciona amb nous platós els seus informatius

Passions adolescents

LA CRIDA DE L'ABISME

PRECURSOR DE TARANTINO «El seu gust per la violència, l'estilpulp, el terror, el converteixen en una mena d'avantpassat de Tarantino i de les pel·lícules d'acció», apunta Ferrero. Solia anar al drapaire a buscar sabres, pistoles i altres relíquies però malgrat el seu «amor gairebé desesperat per l'exotisme, l'aventura i els viatges», només va navegar després d'ingressar amb 14 anys a l'Institut Nàutic de Venècia. Quan una tempesta el va llançar per la borda i va estar a punt de morir va confessar, evocant el remolí Maelström de Poe, haver sentit que «la fascinació de l'horror era més forta que la por». Els seus personatges, com ell, van sentir «la crida de l'abisme» i «van festejar la mort per sentir-se vius».