I la pluja, sense assajar

Estem en mans de la meteorologia. Només la borrasca podria alterar-lo tot. No se la veu en les fotografies del Meteosat, que observen amb detall Samaranch, Maragall i Abad. Mai havien estat tan interessats com ara pel temps i lo que ara més les inquieta són els núvols d'evolució diürna, que al topar amb corrents d'aire fred en les capes altes de l'atmosfera podrien provocar a l'atardecer un de les clàssiques tempestes d'estiu de la meitat nord de Catalunya. La durada del xàfec seria escassa.

Paraigües preparats

Però tot està previst pel COOB, i ja es disposa de paraigües transparents per als actuants en la cerimònia inaugural, que podria quedar, fins i tot, interrompuda per una estona. Toquem fusta. En sessió de tarde noche, el dijous hi va haver l'assaig general. Diuen que el seu desenvolupament fue molt més fluid que el del dissabte antenor. Però hi va haver una interrupció d'uns 10 minuts. Constantino Romero, com a mestre de cerimònies, va explicar que es devia a raons tècniques. ¿Es tractaria dels 10 minuts que es reserven a la pluja? Podria ser. No hi va haver repartiment de paraigua. Però podien estar ja en mans dels voluntaris olímpics, sota de les grades de l'estadi. Es cuenta amb els paragüas però, de moment, millor ni veure'ls.

Tot s'ha assajat i difícilment pot sortir malament lo que el dijous va sortir bé. Aquesta vegada no eren figurants els que ocupaven a l'escenari el lloc dels grans divos de l'òpera. Diuen que els figurants gesticulaven molt bé en altres assajos, quan les posaven el play-back. Però els divos lo fan millor. El dijous, Montserrat Caballé era Montserrat Caballé i Josep Carreras estava en persona, igual que Teresa Berganza, Jaume Aragall, Alfredo Kraus, Plácido Domingo i Joan Pons, tots vestint l'atavío que lluiran avui. Se los remunerarà per la seva participació en el festejo amb una pesseta, però fosa en or.

Només tres dels protagonistes eren de ficció en l'assaig: el Rey, Samaranch i Maragall, representats per tres extres. Ha estat una idea de Produccions Lluís Reverter, famosa en protocol per a tot tipo d'eventos solemnes, tanto a l'Ajuntament de Barcelona com en dies de les Forces Armades i setmanes navals i que alcanzó el seu zenit de glòria a la Conferència de Pi per a Pròxim Orient, celebrada el mes d'octubre a Madrid.

Tot està mesurat i els dobles de Samaranch i Maragall -sense bigoti- baixen al terreny de joc a llegir els seus discursos inaugurals. El que representa el paper d'alcalde llegeix apresuradamente i s'equívoca, però se le aplaudeix a rabiar quan agraeix el treball dels voluntaris. El fals Samaranch, que mostra la seva satisfacció perquè són els Jocs de tots, es mostra pompós i solemne en les seves paraules finals: "Tinc l'honor de convidar a Sa Majestat a declarar inaugurats els Jocs Olímpics". I el doble de Juan Carlos s'aixeca. Està molt en el seu paper. PORTA una chuletilla, que llegeix de reüll. Pausadament, com deu fa el Rey de veritat.

¡La María...!

Sobre el terreny de joc i a l'escenari, l'assaig és lo que més s'assembla a la cerimònia inaugural. Però en les graderies i en la tribuna no és el mateix. Tode és molt més familiar. El públic és lo menys real. Són gent del COOB, convidats de l'organación i familiars dels actuants. "iLa María, allà està la María!” La María és una dels centenars de noies i nois que fan de mar en l'espectacle de la Fura dels Baus. Per cert, que si tan tempestuós fue el nostre origen, no ha de extrañar que els catalans siguem a vegades tan torturats.

No és el públic que haurà en la cerimònia de veritat, en la que diuen que només una minoria podria mostrar el DNI. Mayoritaamente estaran els ocupants de la ciutat, con los que es podria formar la més àmplia col·lecció de passaports del món.

Són públics de sensibilitats diferents. El de l'assaig distingeix d'himnes i de banderes, que potser per estar compromès amb l'organització aplaudeix més que xiula, i que sap de les notes del Virolai i del Cant de la Senyera És un públic que vibra quan el mestre de cerimònies alerta amb un crit -`Castellers, endavant!"- i que es mostra cornprensivo quan se le diu que peveter no serà encès aquesta nit.

No tan comprensiu i no tan somrient com demana Maragall es mostra després de les 11 de la nit, quan ha acabat la funció i ha de descendir per una muntanya de Montjuic en la que llueixen les fonts -això sí- però en la que hi ha grans zones de foscor, que han de travessar milers de persones, camí d'una plaça d'Espanya en la que cada uno se las apanyarà com pugui. La sortida de l'estadi, com la pluja, tampoc s'ha d'haver assajat. Menos mal que els vips hauran de baixar en la foscor.

El `aplaudímetro'

Si el públic d'avui fora el de l'assaig, l'aplaudímetre diria que els equips que van a rebre més ovacions són els d'Andorra, Croàcia, Estònia, Lituània i Eslovènia, i també els de les repúbliques ex soviètiques que desfilen juntes a l'Equip Unificat. Havia de ser un públic algo especial, que va escridassar sorollosament als Estats Units i que va dispensar, en canvi, aplaudiments per a Cuba. Els sentiments són algo molt personal i els mateixos espectadors, com els que estaven a prop del cronista, poden xiular a l'escoltar les notes de l'himne espanyol i poden aplaudir a l'equip espanyol quan desfila amb la bandera al frente.

Notícies relacionades

¿Amics per sempre?

Aquesta és la 'ville de...

L'aplaudímetre diria que hi va haver divisió d'opinions amb la bandera bicolor, amb predomini dels aplaudiments. Hi ha ovacions que no es poden interpretar, com les rebudes per la República Federativa Checa i Eslovaca, que no se sap si anaven per als txecs o per als eslovacs. Més de 14.000 atletes van a desfilar. Òbviament no havia en l'assaig 14.000 figurants. Mentre es pudo disposar d'ells, un ocupava el lloc que corresponia a 10 atletes. La quota de voluntaris va quedar esgotat amb l'equip de Ghana. La distància entre els abanderats marcava el temps real de la desfilada: una hora i 30 minuts.