Ahmir 'Questlove' Thompson: "La idea de comunitat ja no resulta atractiva en el hip-hop"

L'octet de Filadèlfia és una de les escasses formacions de hip-hop que toca amb instruments. Després de dues dècades de carrera, el bateria i colíder Ahmir Questlove Thompson assegura que The Roots viuen el seu millor moment. Dissabte presentaran a l'escenari SonarPub (23.15 hores) el seu últim disc, Undun.

-Aquesta serà la quarta actuació a Barcelona. ¿Recorda la primera?

-La recordo molt bé. Va ser el nostre primer concert a Europa com a grup en un segell multinacional. Era l'octubre del 1994. Aquells primers anys, del 1993 al 1995, van ser crucials per a la nostra carrera.

-¿Per què?

-Sense aquells anys sota la nostra responsabilitat dubto que haguéssim durat 20 anys. Crec fermament en la pràctica del teu ofici, i la raó per la qual l'entreteniment, especialment als Estats Units, és tan feble és perquè ha desaparegut la idea de subcultura. Aquesta recerca de la nova estrella és l'equivalent al granger que medica les vaques perquè creixin ràpid i donin més llet. La subcultura ha sigut substituïda per reality shows on se suposa que es construeix una estrella en 13 setmanes.

-¿A quina subcultura es refereix?

-A la idea que has de perfeccionar l'ofici durant anys abans de mostrar-te al món. Els Beatles en són un gran exemple. Van tocar en un club de gogós alemany vuit hores al dia durant tres anys. Això et dóna una experiència i una educació que no pots rebre de cop. Per a The Roots Europa va ser el nostre...

-¿El seu club de gogós?

-¡Exacte! Ens va permetre tocar i créixer. Alguns locals estaven plens, però en altres, com a Hamburg, vam actuar per a set persones.

-¿Per què creu que als anys 80 hi havia tants grups de hip-hop i avui gairebé tot són rapers solistes?

-¡Ja no hi ha grups! The Roots és un dels últims grups de hip-hop. La resposta simple seria que és més fàcil deixar anar un xec per a un individu que repartir-lo amb cinc més.

-Però...

-...Però crec que és un fenomen més profund. La idea de comunitat ja no resulta atractiva en el hip-hop. Des de l'any 2000, la mentalitat egoista ha arruïnat la música: des de com la creem, sols davant l'ordinador sense col·laborar amb ningú, fins a com l'obtenim, baixant-la sense pagar.

-¿Creu que aquell culte a l'ego, tan venerat en el hip-hop, s'ha convertit en un campi qui pugui?

-El hip-hop sempre ha sigut així. Pel que fa a mi, el nostre últim disc ha sigut el primer que gravem en un clima de total llibertat.

-¿A què es refereix?

-Hi ha una llibertat artística que no tenen els artistes de hip-hop. El 1974, Brian Eno va editar un disc amb una orquestra que tocava de forma horrible. R Kelly això no ho podrà fer mai. El 99% d'artistes negres no tenen garanties que, faci el que faci, la seva companyia no l'acomiadarà. Bob Dylan, Bruce Springsteen i Joni Mitchell no han de patir pel tema.

-¿Quina posició té el seu grup?

-Si temps enrere haguéssim gravat un disc amb polques del 1956 jo no hauria guanyat diners i potser haurien desnonat la meva mare. La motivació que hi havia darrere dels 14 discos que hem fet era tenir crítiques tan enlluernadorament positives que al nostre segell li fes vergonya despatxar-nos. Treballem sota una guillotina imaginària. El primer cop que no l'he vist ha sigut amb Undun. I això és gràcies a participar en un programa de televisió.

-¿Tant ha canviat la vida de The Roots ser la banda de directe del programa de Jimmy Fallon?

-Sí. I l'altra cosa que ens ha permès és assajar. Del 1992 al 2009 vam assajar uns deu cops perquè cada nit fèiem concerts de tres hores. Des que fem aquest programa assagem cada dia.

-¿I com ha afectat el grup?

-Al principi componíem junts, però des de Things fall apart (1999) vam començar a fer-ho per separat. How I got over (2010) va ser el primer disc en què vam tornar a tocar junts a l'estudi. Avui veig una gran diferència entre els concerts actuals i els d'abans. És dur acceptar-ho, però, ¡hem estat estafant la gent!

-Diu que la clau de la subsistència de The Roots és anar de gira en dos autocars. ¿Què diferencia el seu del del cantant Black Thought?

-Al meu autocar hi ha discos durs d'un terabyte, llibres de música, sèries de televisió, discos... Al seu hi ha molt tequila de marca Patron, molta cosa verda... Som éssers oposats. Ell porta camises de 800 dòlars i sabates italianes d'importació de 3.000 dòlars. Però jo també tinc els meus vicis...

-¿Quins?

-Vaig participar en la subhasta d'un elapé dels Beatles amb una portada molt rara. I ell em deia: «¿Pagaràs 17.000 dòlars per un disc que ni pots desprecintar?»

Notícies relacionades

L’armari de les tribus urbanes dels 2000: decàleg d’estils, del glamur Y2K a l’estètica emo, indie i K-pop

Les 5 claus del ‘Lux tour’, la gira que ha posat Rosalía en el centre de la conversa

-¿Els va pagar?

-Vaig abandonar. La subhasta va pujar a 30.000.