Patricia Ferreira: "Aquí no interessa formar ciutadans capaços de pensar"

Àcid, dur i realista retrat dels adolescents (uns éssers incompresos a casa i a l'institut),Els nens salvatgeses va coronar en el festival de Màlaga, on la directora, Patricia Ferreira, va fer una encesa defensa de l'educació pública, la que precisament avui trontolla a causa de les retallades econòmiques.

-Estrena la seva pel·lícula la mateixa setmana d'una vaga en tots els nivells educatius: des de les guarderies fins a la universitat.

-Estic absolutament preocupada per aquest tema. Més enllà dels tòpics, l'educació és la columna vertebral d'un país. Però aquí mai s'ha pres seriosament. Ara ja s'han tret les caretes hipòcrites i la impressió (almenys la meva impressió) és que no interessa l'educació. No interessa formar ciutadans amb capacitat per pensar i per moure's en la vida sense haver d'acceptar consignes. La situació és de campi qui pugui, que estudiïn els que tinguin diners i els que no, no. Això és una salvatjada, un error garrafal.

-Del discurs del ministre José Ignacio Wert es desprèn que les retallades són pel nostre bé.

-Ja el vaig sentir l'altre dia. Els polítics es pensen que tots som tontos. Si s'han de fer retallades -cosa que no sé, però bé- que ens ho diguin clarament. ¿Optimitzar? És clar que s'ha d'optimitzar. Sempre. Fem brillar fort els diners. Però que, a més a més, ens diguin que no es tracta de retallar...

-Abans de rodar la pel·lícula va assistir a classes en instituts.

-Sí, em sentia més cansada que els mateixos professors.

-¿Què va veure a les aules? ¿Quines sensacions va tenir?

-Em va cridar l'atenció l'esforç dels mestres per mantenir l'atenció d'una classe durant una hora. Quin gran esforç per comunicar. La seva feina em va deixar fascinada. No sabia que era tan difícil. Tampoc sabia que ho feien tan bé.

--Els nens salvatges se centra en la incomunicació que els xavals tenen tant a casa com a l'institut. ¿Per què oblidem tan aviat que tots hem sigut adolescents?

-No estic d'acord que sigui una pel·lícula sobre la incomunicació. La incomunicació entre els adolescents i els adults ha existit sempre. I no és un problema sinó una circumstància. ¿És tan difícil posar-se en el seu lloc? No hauria de ser-ho. Efectivament, tots hem sigut adolescents. De nens salvatges ho hem sigut tots. Se'ns omple la boca amb la diversitat i el respecte als altres pobles. Respectem coses d'altres cultures que ens semblen una xorrada. Llavors, ¿per què no respectem les coses que són importants per als adolescents?

Notícies relacionades

'Els nens salvatges', fragilitats d'adolescents

Deu llibres i còmics que són o seran sèries

-Rafael Azcona assegurava que no hi ha res pitjor que ser un vell que ­afirmi que el món s'acaba, que s'està enfonsant. En realitat, els que s'estan acabant són els grans, no els joves.

-És clar. No pots dir-li en cap cas a un ado­lescent, per exemple, que quin horror de música escolta o que alt que parla. El que has de fer és respec­tar-lo. A ell tampoc li agrada el que fas tu.