Ana Torroja recrea la seva banda sonora

Ana Torroja, una de les veus més reconeixibles del panorama espanyol, ha decidit passar revista a la seva carrera ambSoy, l'espectacle que dijous que ve, dia 10, passarà pel Palau de la Música. «Amb el títol ja ho dic tot: mostro el que sóc, musicalment parlant», explica la intèrpret d'Hijo de la luna. El recorregut és cronològic. «Des de l'etapa de Mecano fins als meus èxits d'avui i de sempre. La banda sonora de la meva vida», puntualitza.

El llegat de Mecano ha anat nodrint també, i amb una certa periodicitat, la seva trajectòria en solitari. El 2006, per exemple, va gravar els èxits del conjunt en un disc que desprenia sinceritat ja en el títol:Me cuesta tanto olvidarte. Però poc sospitava que s'armaria tant d'enrenou quan l'etern rumor d'un possible retorn es va donar per fet i fins i tot va aparèixer com a titular de portada d'un diari.

«La realitat és que es va començar a parlar d'una possible reunió ja l'any passat, però si s'arriba a produir, no serà fins al 2013. Hi ha moltes coses per encaixar en el puzle. I és important dir que ho anunciaríem tots tres», explica, sense aclarir res, deixant espai per a qualsevol possibilitat.

ASoy, la peça escollida per titular el seu xou, canta: «Sonreír es una luz que me alimenta». A diferència d'altres cançons, ella no n'és l'autora. «Però em calca a la perfecció. Enfrontar-me cada dia a tot amb un somriure em resulta beneficiós i productiu, i més en els temps que corren. Un tendeix a compadir-se, a fer-se la víctima, i s'oblida que s'ha d'aixecar amb força i optimisme». «Tengo una sonrisa para regalarte», insisteix aSonrisa, la peça que bateja el seu últim compacte. «Deu ser que sí: que sóc l'etern somriure», declara, rient.

En el seu debut televisiu com a jurat en el popular concurs El número uno, ella acostuma a ser la cara més amable. L'anti-Risto, vaja. «Una de les coses que em va agradar del programa és que no s'havia de fer cap paper, cada un és un mateix. I sí, jo intento aconsellar amb un somriure, si és possible».

EN FEMENÍ

Notícies relacionades

Sophie White, terror i malaltia mental

Quan dir la teva veritat es converteix en càstig

L'artista prem elreplayi recorda que va conèixer els germans Nacho i José María Cano entrant sense permís en una festa. «Sí, sí, com a la cançó. Després em van demanar que els acompanyés, que cantés uns cors, ens vam presentar a la discogràfica i...». ¿Va entrar en accióLa fuerza del destino? «Sí [riu]». Amb Mecano, Torroja sempre cantava en masculí. ¿Es va sentir alliberada quan ja en solitari va poder canviar el gènere? ¿I per què les seves coristes són ara nois? «Doncs sí. I també és cert que he canviat el format. Em venia de gust que la meva veu estigués acompanyada de nois; els seus cors queden molt bé. És una cosa que no havia fet i sento que la meva veu sona més lleugera».

L'artista fa anys que està implicada en la creació d'un espai cultural a Mali, que construirà l'estudi Patrimonio48. «Formo part del patronat de la fundació Voces i està previst que hi munti una exposició de fotos dels meus viatges per recaptar fons», avança. ¿I què més li oferirà el destí? «Únicament puc dir que el meu pròxim disc serà de concepte i tindrà a veure amb el Japó». Ni Hawaii ni Bombai.