La crisi segons Scott Fitzgerald

En les tertúlies de Hollywood s'acostumava a explicar que un dia del 1940, poc abans de la mort de Francis Scott Fitzgerald, Dorothy Parker el va visitar a la seva oficina de la Metro, un despatx tan tètric com el deBarton Fink, la pel·lícula dels Coen inspirada en el final de l'escriptor. Allà, un decrèpit Scott Fitzgerald de 44 anys, trinxat per l'alcohol i la tuberculosi, es dedicava a col·leccionar ampolles de coca-cola que disposava en fila com si fos un dòmino. Quan Parker li va preguntar per què ho feia, ell va respondre que quan no n'hi cabés ni una més, moriria... L'anècdota il·lustra perfectament la mena de pensament màgic que alimenta la literatura i la vida del malaguanyat autor deTendra és la nit. Un món on el desig i la seva frustració tenen un valor més gran que la realitat.

Han passat més de 70 anys des de la mort de l'escriptor i ens trobem en una nova crisi semblant a la del 29, que ell tan bé va saber profetitzar i retratar. La vigència de Scott Fitz-gerald es revela avui a través de molts signes. Per començar, el factor econòmic. Els drets d'autor de les obres de Fitzgerald han caducat i això està facilitant la recuperació de bona part de les seves novel·les, contes i assajos, com també s'espera, a finals d'any, una nova versió cinematogràfica de la seva obra mestra,El gran Gatsby, dirigida per Baz Luhrmann amb Leonardo Di Caprio en el paper estel·lar, que potser rellançarà una altra vegada a escala popular l'univers Fitzgerald i la seva estètica, com ja va fer als anys 70 la versió protagonitzada per Robert Redford. Coincidint amb aquell auge, fins a tres traduccions al castellà diferents -incloent-hi la versió de Justo Navarro per a Anagrama- ha tingut aquesta novel·la en els últims mesos.

Més senyals de la seva vigència. El mateix Fitzgerald és una de les claus secretes de l'última novel·la d'Enrique Vila-Matas,Aire de Dylan, que gira al voltant del concepte del fracàs i revela algunes històries de la seva demolidora experiència com a guionista a Hollywood. «De Fitzgerald, el que més m'interessa -explica Vila-Matas- és la seva capacitat, absolutament sorprenent, per presentar-nos personatges que no fan mai res seriosament i, malgrat tot, un sempre té la sensació que només ells són gent racional, gent que en el moment en què prenen contacte amb lavida seriosa de la seva època, totes les altres criatures de l'univers semblen ridícules, totes ho semblen menys elles, gens serioses però amb una dignitat que els altres, encara que passessin cent anys, no aconseguirien mai».

Un altre aspecte, potser el més significatiu, queda perfectament il·lustrat aEl Crack-up,la més recent de les novetats d'aquesta recuperació fitzgeraldiana. El llibre miscel·lani que el seu amic Edmund Wilson va seleccionar i va editar al morir l'escriptor amaga entre altres coses les reflexions sobre la daurada i esbojarrada Era del Jazz i el posterior crac del 29, que semblen escrites ahir. «Avui qualsevol podria fer un assaig sobre la crisi que vivim amb aquest títol: elcrack-up,lafallida», assegura el novel·lista i traductor Justo Navarro, un gran fitzgeraldià.

El nord-americà va ser el millor testimoni i cronista de la seva època. Segons Navarro, va traçar un paral·lelisme entre la seva vida i la seva obra amb el període històric que ell estava vivint. Hi ha un arc que comença en la seva primera novel·la,En aquest costat del paradís, «que reflectirà el que després serà la sentimentalitat de la gent de la seva generació», passa per l'Era del Jazz, «una etiqueta que ell mateix va inventar», per la premonició de la caiguda aEl gran Gatsby,i es completa finalment amb la seva fallida personal, familiar i econòmica en paral·lel amb el patetisme de la seva novel·laTendra és la nit: «La seva pròpia depressió psicològica coincideix amb la gran Depressió del 29». Per Navarro, si algú es dediqués a explicar la història del nostre temps repetiria els mateixos passos que Fitzgerald: «Va tenir l'habilitat de reflectir llavors i ara el que sentien les masses».

EL PODER DELS DESITJOS / Per a la posteritat, Fiztgerald és sobretot l'autor d'El gran Gatsby, «una de les millors novel·les de tota la història de la novel·la», segons Vila-Matas. Navarro sosté que aquella obra, amb la seva creença en el poder de l'home que es fa a si mateix, encarna una manera contemporània de veure el món. «Encara que després arribi la realitat i ens posi al nostre lloc».

Notícies relacionades

Aarón Martínez, l’adolescent que fa art amb un boli Bic, estrena la seva primera exposició

Física i metafísica de Marco Mezquida

La capacitat de Fitzgerald per connectar amb el lector, i especialment per fer-ho amb el lector jove, sembla no tenir data de caducitat. Un exemple és la frase que amb tan sols 24 anys va escriure a la seva novel·laEn aquest costat del paradísi que qualsevol lector d'avui podria vincular al present amb un estremiment: «Una generació nova, que es dedica més que l'última a témer la pobresa i a adorar l'èxit; creix per trobar morts tots els déus i té fetes totes les guerres i debilitades totes les creences de l'home».

Vila-Matas recorda com Terenci Moix la va incloure al final de la seva novel·laOnades sobre una roca deserta. «A finals de la dècada dels 60, era una frase plenament vigent per a la generació barcelonina a la qual pertanyo», assegura relativitzant el seu poder de premonició. «Els homes repetim els fracassos generació rere generació, des de sempre. Així no és estrany que el sentiment de fracàs resulti sempre un tema plenament actual».