Llorenç Santamaria: «Jo vaig saber triar, però també em vaig deixar portar»

Mallorquí establert a Barcelona, pioner del rock als anys 60 i ídol de la cançó romàntica a la dècada dels 70, Llorenç (abans, Lorenzo) Santamaria ha estat fa poc ocupat als escenaris amb el musicalCop de rock. Demà presentarà a Luz de Gas (21.30 hores) el seu primer disc en 12 anys,Pell de gallina. Un treball, confessa, ple d'al·lusions al passat. «M'ha sortit així, ¡què hi farem!», es disculpa amb naturalitat.

-¿Per què l'inspira més el passat?

-L'actualitat és tan indignant que em sortirien cançons molt extremistes. Perquè jo em sento indignat. Tinc una cançó sobre la corrupció de Mallorca que no he inclòs en el disc perquè em semblava oportunista. Així que prefereixo escriure del passat, de l'amor...

-I mirant cap enrere, tenim la cançó Plaça Gomila.

-Als 60, aquesta plaça de Palma era el centre de tot, amb els guapos de tot el món, com després a Eivissa.

-I allà, el 1968, va compartir escenari amb Jimi Hendrix.

-El seu mànager, Mike Jeffery, tenia dues sales a Mallorca, Toltec i Haima, on jo actuava amb el grup Z-66. Després en va obrir una altra, Sgt. Pepper's, i per a la inauguració va dur Jimi i el seu grup, The Experience. Ell va fer un concert que va ser un escàndol, ¡va foradar el sostre de guix amb la guitarra!, i l'endemà va aparèixer en la nostra actuació i es va posar a tocar blues. Ho vam repetir un altre dia. Jo ni vaig cantar: estava literalment cagat. Em va passar igual amb Eric Burdon, dels Animals.

-«Hem d'escollir, hem d'escollir...»,repeteix en la primera cançó del nou disc. ¿Com ho va fer per escollir ser rocker i, després, estrella de la cançó romàntica?-Sempre m'he mogut per impulsos. Això ha marcat la meva vida. Vaig saber triar i també em vaig deixar portar. Quan era molt conegut em van oferir el paper de Judes aJesucristo Superstar, quan Teddy Bautista el va deixar, i no em vaig veure fent l'obra cada nit a Madrid. Vaig dir que no. Després em van trucar per fer de Che Guevara aEvita, i vaig tornar a dir-los que no. No ho van entendre: «¡qui et creus que ets!». AmbCop de rock, en canvi, vaig decidir llançar-me. ¿Per què? No ho sé; són impulsos.

-Als anys 70, quan va tenir èxits com Para que no me olvides, ¿va sentir que traïa la seva ànima rockera?

-Sí. Les cançons podien agradar-me, però un àlbum sencer del mateix estil em cansava. I no m'agradava l'artisteig de Madrid. Em vaig deixar portar i anava a contracor. Z-66 no arrencava, i les discogràfiques buscaven solistes. Em van convèncer. Tothom m'afalagava. ¡Però després la discogràfica volia deuPara que no me olvides! Quan me'n vaig adonar ja havien passat uns quants anys. El 1978 em vaig plantar i vaig dir que volia fer un disc de rock'n'roll. No em vaig menjar un torrat: no era creïble per als rockers, ni per als altres. Em vaig trobar a mi mateix quan vaig gravarEntre cella i cellaen català.

Notícies relacionades

Deu llibres i còmics que són o seran sèries

Fotògraf de concerts, una feina ingrata

-¿S'ha reconciliat amb aquella etapa?

-Sí, ja fa temps. Ara, amb aquest disc he fet el que he volgut fer. I he deixat de preocupar-me per la temàtica que ha de tenir una col·lecció de cançons.