Marcia Ball, pura frontera

Les localitats de Vinton, Louisiana, i Orange, Texas, estan unides a través d'una carretera de 24 quilòmetres que, el 20 de març del 1949, els pares de Marcia Ball van recórrer buscant l'hospital més pròxim per donar-la a llum. Amb aquests antecedents, la cantant i pianista és un fruit del mestissatge fronterer de dues tradicions ja per si mateixes impures: el blues texà i el gresol afroamericà amb seu a Nova Orleans. Dit així sembla material de tesi antropològica, però, dissabte, al teatre Zorrilla, a Badalona (tancament del festival Blues & Ritmes), vam poder comprovar que tot és més fàcil del que sembla.

Un concert de Marcia Ball és un festí de música americanaroots sense coartada moderna ni pretensions revolucionàries. I així com divendres Lambchop hauria encaixat millor en una sala amb seients que en un Apolo amb el públic dret, dissabte al Zorrilla va ser al revés, i les cadires van encotillar els assistents en una sessió que va desprendre ritme i excitació. Música contagiosa defensada per una Ball de veu incisiva i amb abundants i trepidants recursos al piano. La seva digitació va barrejar el dinamisme del boogie amb empremtes de rhythm'n'blues pantanós, acompanyada per quatre músics; guitarra, baix, saxo i bateria.

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

BLUES-ROCK I AROMA CAJUN / Ball va apostar pel seu últim disc,Roadside attractions, que té gairebé un any. Cançons robustes que es van moure entre un blues-rock de carretera i manta aThat's how it goes i el perfum cajun deLook before you leap,amb una nota sentimental aThis used to be paradise, amb cites a l'«avi pescador» i indicis autobiogràfics.

Tot i que la major part del recital va tenir untempoagitat (amb peces comMama's cooking, Foreclose on the house of loveoParty town), Ball va guanyar credibilitat al compensar les escomeses rítmiques amb incursions en un blues més fondo i espiritual, com aWhere do you go?, que va evocar el desastre del Katrina, en la seva àlgida adaptació deLouisiana 1927, de Randy Newman, i en elI wish you well amb què ens va desitjar el millor en la tanda de bisos. Molt edificant.