L'ambició de Mishima

Una confessió de David Caraben per entrar en matèria: «Em vaig passar tot l'any passat cagant-me en mi mateix per no ser capaç de fer cançons que entrin fàcilment a l'espectador». No, no és aquesta una de les virtuts de Mishima. El quintet barceloní no fa cançonetes. Funciona més com una presa que reté rius i misteris. I quan obren les comportes, que no t'enganxi a prop, ja que amaren i inunden. Avui s'edita L'amor feliç,sisè disc d'un dels grups més ambiciosos i commovedors del país.

«Sempre ens han agradat els grups amb l'ambició de capturar la vida en una cançó, que se la juguen a cada cançó», assumeix Caraben per justificar els altíssims vols que emprèn al compondre. Ha interioritzat tant el seu ofici que en hora i mitja de conversa no sortiran de la seva boca vocables tan terrenals com èxit, escena, vendes, productor o discogràfica. Ell deixa anar com si res sentències com aquesta altra: «Les cançons són com gàbies que atrapen els misteris de la vida». Parla a tan excitada velocitat, entre pauses i èmfasis, que comença a semblar un Quim Monzó pop.

L'amor feliçevoca l'etern conflicte entre «l'amor institucional que representa la figura del matrimoni i l'amor romàntic o heretge, que alguns asseguren que és una assumpció vetllada del desig de morir», diu. «Perquè Tristany i Isolda o Romeu i Julieta, en realitat, no volen estimar-se l'un a l'altre: ells volen morir i s'inventen aquest amor romàntic per poder-se suïcidar», teoritza. Si algú sent que les cançons de Mishima el pertorben amb especial intensitat és tant per la impressionant destresa instrumental de la banda com per les inquietuds que motiven moltes de les seves lletres.

EL RIDÍCUL NACIONAL/ Avui Mishima és una banda imponent d'identitat i so perfectament establerts. Però no sempre ha estat així. No obstant, i malgrat uns primers discos molt vacil·lants, Caraben reivindica «amb orgull haver fet aquell aprenentatge en públic». «El sentit del ridícul del catalanet és molt gran. Som un país de crítics i no de músics. Jo mateix, abans de reconèixer que tenia la vocació de fer cine, em vaig fer crític. Aquesta falta de coratge sempre m'ha enervat perquè he sigut la primera víctima d'aquest sentiment de ridícul. Aquesta gosadia i desvergonyiment de gravar discos que potser no hauríem d'haver tret mai han sigut positius a la llarga». Encara que avui el pugui avergonyir escoltar-los.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

ACTE DE REBEL·LIA/ Alerta, la seva defensa d'aquella primera etapa de Mishima no és en benefici propi, sinó una reivindicació gremial. «Quan era adolescent, ¡estava tan clar que cap de nosaltres podria escriure, dirigir cine o fer cançons! I no és normal que, de tota la gent que coneixem, gairebé ningú canti. No és normal que atorguem aquesta responsabilitat a algú que està molt lluny de nosaltres», denuncia. Per això anima els grups a tocar en bars i festes majors; on sigui, abans de trepitjar un escenari de veritat. ¡I a compondre cançons! «És el màxim acte de rebel·lia contra el silenci, contra l'apatia, contra eltot és una merda». ¡Amén!

I així segueix Mishima. «Sempre ens hem enfrontat al silenci més absolut. Ara hi ha molta gent que ens fa cas, però n'hi ha d'altra que se sent poderosa dient que som una merda. Crec que a aquests també els hem conquistat, perquè parlen de nosaltres. En realitat, la gran majoria de l'univers, ¡no ens fa ni puto cas! ¡No saben ni que existim!», exclama entre riallades.